Diari de Girona

Diari de Girona

Eduard Rojo Torrecilla

Jornada mundial pel treball decent

Un cop més, el divendres 7 d’octubre s’ha celebrat la Jornada mundial pel treball decent. Convé ara recordar que aquest concepte va ser llançat el 1999 pel director general de l’Organització Internacional del Treball, Juan Somavía, i, tal com s’explica a la pàgina web de l’OIT, «es refereix a la generació d’oportunitats per a que tots els homes i dones accedeixin a una ocupació en condicions de llibertat, igualtat, seguretat i dignitat humana».

Aquest any 2022, el lema de la Jornada, impulsada pel sindicalisme internacional, ha estat el de «Justícia salarial». A la pàgina web de la Confederació Sindical Internacional es justifica àmpliament aquesta elecció, ressaltant que aquella «és una pedra angular del contracte social entre treballadors/es, governs i ocupadors que s’ha trencat per tal de la cobdícia corporativa», manifestant que «el món necessita un nou contracte social en què la justícia salarial ocupi un lloc central. Cal acabar amb el dèficit mundial de 575 milions de llocs de treball, respectar els drets fonamentals dels treballadors i treballadores, reemplaçar discriminació per igualtat, ampliar la protecció social a totes les persones i construir una economia mundial inclusiva, lliure dels vestigis del colonialisme. Sobre aquests fonaments es pot construir la pau i afrontar i superar els reptes urgents del present i del futur».

Si volen trobar una persona de referència obligada, pels seus coneixements acadèmics i participació en la vida política, que acredita sobradament la necessitat de lluitar per la justícia salarial, aquest és Robert Reich, economista que va ser Secretari de Treball dels Estats Units durant el govern de Bill Clinton, entre 1993 i 1997, i va formar part del consell assessor de transició del president Barack Obama.

A l’article «La cobdícia de les empreses, i no els salaris, està darrere de la inflació. És hora de controlar els preus», publicat al diari anglès The Guardian el 25 de setembre, referint-se a la realitat econòmica i social dels Estats Units, si bé la seva reflexió és perfectament extrapolable al meu parer amb caràcter general, manifestava que «els augments salarials ni tan sols han seguit el ritme de la inflació. La majoria de les nòmines dels treballadors s’estan reduint en termes de poder adquisitiu real. En lloc de provocar la inflació, els salaris redueixen les pressions inflacionistes. El problema econòmic subjacent és la inflació dels preus dels beneficis. Està causada per les corporacions que pugen els preus per sobre dels costos creixents. Les empreses utilitzen aquests costos creixents –de materials, components i mà d’obra– com a excusa per augmentar encara més els preus, cosa que es tradueix en més beneficis. Per això els beneficis de les empreses estan a prop de nivells que no es veien des de fa més de mig segle...».

Les organitzacions sindicals espanyoles més representatives, CCOO i UGT, van elaborar un manifest en ocasió d’aquesta jornada, en què a més de fer seus els arguments de la CSI exposaven, referint-se específicament a la realitat espanyola, que «Espanya no és aliena a aquesta realitat mundial, els excessos del capitalisme, la cobdícia corporativa i l’aquiescència de governamental han suposat que la crisi financera hagi deixat des del 2008 una important i visible devaluació salarial i un increment de les desigualtats socials i de les situacions de pobresa. UGT i CCOO consideren que urgent que les conseqüències de la inflació siguin tingudes en compte en totes les negociacions, de manera que es distribueixin les càrregues i augmentin els salaris. Exigim a les organitzacions empresarials responsabilitat, que no bloquegin els processos de diàleg social ni de negociació col·lectiva, i que entenguin que és urgent que es produeixin pujades salarials justes i suficients. Els sindicats de classe majoritaris demanem al Govern mesures que frenin l’augment dels preus i que apostin per un fort impuls del Salari Mínim Interprofessional (SMI)».

He dedicat diversos articles al treball decent, tant en ocasió de la meva participació en esdeveniments acadèmics com en reunions de moviments i grups del món treballador i moviments cristians. I aquest any, he tornat sobre aquest ja que el bon amic Pepe Rodado, delegat de la pastoral obrera de la Diòcesi de Barcelona i coordinador de la Plataforma Església pel treball decent de Barcelona, em va convidar una vegada més, a participar en un acte, organitzat per Justícia i Pau, en el marc dels «Dilluns de Drets Humans», dedicat a l’examen de les llums i les ombres de la reforma laboral.

I per seguir amb les reflexions sobre el treball decent, és obligat, i a més satisfactori, acudir al molt recentment aprovat, al ple del mes de setembre, Dictamen del Comitè Econòmic i Social Europeu sobre «Treball decent a tot el món», del que ha estat ponent la dirigent de la UGT Maria del Carmen Barrera. El CESE destaca, juntament amb la igualtat de gènere i la no-discriminació (promoció d’una perspectiva d’igualtat de gènere en l’objectiu del treball digne), la importància de la lluita contra el risc d’exclusió dels col·lectius més vulnerables –com les persones amb discapacitat– als mercats de treball, la salut i seguretat a la feina, així com també el caràcter sostenible de l’ocupació a l’escenari de la transició ecològica.

No ens hem d’aturar, cal continuar lluitant per la feina digna, decent i amb drets. És la cohesió social la que està en joc.

Compartir l'article

stats