El passat 27 de setembre vaig ser a la Llibreria 22 a la presentació del llibre Una veritat difícil escrit pel doctor Santi Vancells. El text defensa la tesi que el filòsof Walter Benjamin no es va suïcidar a Portbou l’any 1940, sinó que el seu decés es va produir per causes naturals. Aquesta teoria és nova, atès que no és la que havia prevalgut fins ara i ve argumentada d’una forma molt ferma, atès que l’autor del llibre, a banda de ser un estudiós del personatge, és també metge que ha exercit la medicina, entre altres llocs, a Portbou (15 anys) i a Girona. Segurament per aquest fet, entre la setantena llarga d’assistents a l’acte, hi havia molts col·legues que el varen voler acompanyar i exhaurir totes les existències de la llibreria, que va fer salat. Un fet inhabitual que, tant de bo, passés més sovint.
Després de prendre la paraula el responsable de la 22 i l’editor, va intervenir a l’acte l’Antoni Puigverd, un dels intel·lectuals gironins més brillants, un home al que sovint podem escoltar en tertúlies o llegir les seves col·laboracions regulars a la capçalera del grup Godó.
L’escriptor de la Bisbal establert a Girona, va glossar l’autor i el llibre, però a l’inici del seu parlament, va fer unes valoracions elogioses sobre la meva persona i obra, un fet que li vull agrair personalment i pública, atès que és sabut que en altres temps hem tingut més d’una polèmica i li he fet crítiques personals i més d’un retret, unes circumstàncies que en aquest moment, de forma molt elegant, va voler obviar. Això diu molt a favor seu com a escriptor de talent que és i també com a persona.
Un cop dit això, és veritat que a finals dels anys 70 vaig ser dels primers a promoure un homenatge i a divulgar la figura de Walter Benjamin a Girona i a l’Estat, i a reivindicar la figura i l’obra del filòsof jueu/alemany que fins aleshores molts pocs sabien que havia mort a Portbou.
Cal dir que en aquesta tasca vaig tenir la complicitat del periodista Carles S. Costa i una bona receptivitat de l’ajuntament de Portbou i del PSC, singularitzat en persones com ara Francesc Ferrer, Ernest Lluch i Lluís M. de Puig, malauradament tots traspassats.
Altres companys que de seguida varen entendre la importància de Benjamin i la seva vinculació amb Portbou varen ser Ramon Alcoverro i redactors del Full de l’Albera Marítima com ara Josep M. Loste Romero, Jordi Banyeres i Joan Jubert que varen reproduir a la revista articles meus sobre Benjamin, publicats prèviament a la premsa.
Quan Santi Vancells es va fer càrrec de la regidoria de cultura de l’ajuntament de Portbou, va donar un gran impuls al projecte Benjamin fent propostes ambicioses, algunes de les quals es varen poder dur a terme i d’altres no. Aquells anys va ser quan es va proposar una ruta que unís Benjamin a Portbou i Machado a Cotlliure. Es va encarregar la instal·lació Passatges a l’escultor israelià Dani Karavan i es va proposar el projecte de remodelació de l’antic ajuntament de Portbou a l’arquitecte britànic Norman Foster, per convertir-lo en la seu de la Fundació Internacional Benjamin-Portbou, una idea que mai es va arribar a realitzar.
La figura de Benjamin va créixer quan es va veure que el seu pensament estava relacionat amb grans noms de l’escola de Frankfurt com ara Adorno o Marcuse, uns intel·lectuals que varen poder fugir a temps del nazisme els anys 30, cap als EUA.
Benjamin va ser un intel·lectual de nivell que va estudiar els mestres del marxisme occidental com ara Luckacs, Bloch i Brecht, uns filòsofs als que va arribar després de conèixer bé l’ideari d’eminents pensadors teutons com ara Kant, Hegel, Schopenhauer, Nietzsche o Kierkegaard.
A Benjamin se l’ha definit sovint com el marxista heterodox de l’escola de Frankfurt. És cert que tenia un voluntariós compromís polític d’esquerres que l’abocava al materialisme històric, amb una formació metafísica que tenia un to poetitzant en l’estil. Admirador de Baudelaire i Proust, tenia una inclinació evident cap a allò místic.
Això va fer que conreés una sòlida amistat amb Gershom Scholem, un filòsof jueu especialista en la càbala que va intentar, sense èxit, seduir-lo perquè emigrés a la terra promesa i s’incorporés com a professor a la universitat de Jerusalem. Això no va ser possible, així com tampoc va poder anar a Moscou, una ciutat que li tancà les portes després la mort de Lenin, quan els arribistes es varen fer amb el poder.
En els darrers anys, la bandera de Benjamin a Girona l’ha recollida la UdG, que ha creat una càtedra que es proposa proporcionar un espai de treball acadèmic dedicat a la memòria del filòsof. Un altre llegat de Benjamin és l’edició de l’excel·lent revista de pensament, economia i humanitats anomenada La maleta de Portbou dirigida pel periodista Josep Ramoneda.
Subscriguem fil per randa el que Antoni Puigverd i Santi Vancells varen dir a la presentació del llibre. Tal com diu el doctor, segurament Benjamin no es va suïcidar. Va ser víctima dels condicionaments històrics i socials tan forts que es varen viure durant els any 30 del segle XX.
Com a marxista heterodox que em confesso, sé que el triomf de la utopia socialista i la revolució que anunciava l’Angelus Novus que traginava Benjamin, està en el més enllà i el que realment importa ara és que en el nostre testimoni i obres s’hi trobin il·luminacions crítiques que treballin per aquesta nova societat. Amb Benjamin creiem que només trobarem l’esperança en la praxi diària dels pàries, els més desesperats de la terra.
Santi Vancells no és un revolucionari, políticament és un socialdemòcrata ben intencionat dels Ciutadans pel Canvi i del president Maragall. Culturalment és un neoplatònic, romàntic i sentimental que s’ha enamorat de la tràgica figura martirològica del fracassat Walter Benjamin i de l’esquerra europea. No obstant això, ha escrit una gran obra en la que parla de Benjamin i Portbou, construint un treball molt ben documentat i de referència, que ell mateix ha volgut definir com la crònica d’una ferida mal curada.
