És raonable pensar que un jove que pateix una malaltia de mal pronòstic truqui a la porta d’un home bondadós amb l’esperança que li assenyali la llum translúcida que s’escapa enmig d’una nuvolada i li digui: el Pare t’espera. No és el cas de Llewellyn Powys a qui la tuberculosi, que l’acompanya des de molt jove, li abriva el convenciment que hem de llençar per la borda la fe que es tragué de la màniga sant Pau i la fantasia d’una vida angelical després de la mort. Com la majoria de descreguts no té en bon concepte els seus congèneres. Són «bestiar somiador, imatges sense alè, ombres passatgeres que es mouen amb agilitat entre les pastures del món camí del cementiri». No obstant, a pesar del seu contenciós contra la fe, li agrada alguns diumenges de bon matí entrar a l’antiga església i confortat pel silenci dels arbres de la tanca i la pau que l’acull, se sent predisposat a creure. «Per què no!».
Quants del qui neguen tenir creences –entre els quals s’inclou un servidor, que no es considera militant ni de l’agnosticisme ni de l’ateisme per una desconfiança innata contra els tots els «ismes» sense excepció i que l’aboca a desconfiar d’ell mateix i de les seves no creences– no senten nostàlgia quan recorden el nen petit que s’agenolla mentre fa la senyal de la creu, o quan contemplen la mirada lluminosa d’unes novícies a la Plaça del Vaticà. Però aviat el somieig deixa pas a la consciència de que –en paraules de Powys – «ens encomanem als nostres propis recursos com nàufrags en alta mar. No tenim sentit de l’orientació i reconeixem sense dubtar que més enllà del marge del nostre breu moment, tot està perdut». Els descreguts ens volem consolar amb el pensament que som afortunats perquè se’ns ha donat l’oportunitat de tastar la vida, tot un detall que un nombre d’existències no consumades, que supera els grans de sorra del Sàhara, no ha tingut. Però no hi ha consol que valgui. Ni les Consolacions de Sèneca ni el desvergonyiment de Groucho Marx ens alleugirà l’enravenxinament que ens cau a sobre quan pensem les coses que ens perdrem quan no hi siguem i, el que és pitjor, que un nombre indeterminat de ciutadans s’alegrarà en llegir la nostra esquela.
Els creients els agrada dir que els no creients són uns creients que ignoren que són creients perquè creuen que no hi ha res a creure. Si bé no és necessari barrinar gaire el cap per adonar-nos que es tracta d’una fal·làcia semàntica, no ens hem de precipitar en llençar-la a la paperera. Si els descreguts, sigui quina sigui la seva adscripció, volen ser coherents, no poden fer excepcions quan es decideixen a esborrar la paraules espiritual i transcendència dels seus diccionaris. És una paradoxa mirar amb condescendència els de missa diària i alhora comportar-se com si haguéssim estat escolaritzats en l’Escola de Màgia i Encanteris de Harry Potter. Al més acèrrim anticlerical no li fa gràcia pensar que som algoritmes que funcionem de manera aleatòria i determinada seguint el dictat dels gens i de les influències de l’entorn com la resta d’espècies perquè s’hauria de posar en solfa el seu jo ufanós i tot el que dona sentit a la seva vida i caure en el cul de sac del nihilisme. M’imagino un club de nihilistes que després de molts debats interns decideixen dissoldre’s perquè hauran arribat a la conclusió que millor que anar pel carrer mirant per sota les celles és intentar prendre’s les coses tal com venen amb una certa esportivitat i amb unes dosis d’humor mal que sigui de color negre. Hi ha una frase de Woody Allen que fins i tot els ateus de pedra picada poden dir sense embarbussar-se, «si vols fer riure a Déu parla-li dels teus plans».
