«A vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble, però mai no ha de morir tot un poble per un home sol»
Salvador Espriu, La pell de brau
El poeta descriu una tragèdia i en aquesta situació per preservar la vida d’un poble, l’heroi ha de tenir la grandesa moral de sacrificar-se. L’actualitat catalana no és tan infausta, ni cruenta, no hem entrat en conflicte armat contra un exèrcit hostil, però sí que algunes característiques internes, que res tenen a veure amb l’Estat espanyol, estan dramatitzant la vida política catalana.
Tot indica que és un problema íntim d’una dona que no es vol rendir i pretén un dur enfrontament entre dos partits que lluiten pel poder, ERC i JxCat; un exagerat personalisme que provoca que lluiti contra tot i per salvar-se està disposada a desbaratar el que pacientment es vol aconseguir: asserenar la societat, tranquil·litzar la gent perquè a més del soroll de la política pugui de nou dedicar-se a superar els problemes econòmics. Per conservar la literalitat del poema he respectat el nom «home» i no l’he substituït per dona; tanmateix, efectivament apel·lo a una en concret, a la Laura Borràs, que ferida d’ençà que va ser destituïda com a presidenta del Parlament, està posant en perill la sempre precària posició del govern de Catalunya, que no ha parat de viure des del 2012 en una posició precària. Alguns analistes la qualifiquen d’egoista i narcisista, d’una greu insatisfacció i tot el que fa respon a un afany venjatiu immesurable. Després de jo, el caos.
Fa anys una noia llesta, la Maria, em va advertir: «no hi ha res més perillós que una dona ferida, la nostra ment és més sinistre i recaragolada que la dels homes». No sé si aquesta sentència té algun rigor empíric i científic; això no obstant, de llavors ençà he procurat no enemistar-me i sempre he procurat amistançar-me amb elles, malgrat que ens haguéssim tirat els plats pel cap.
La L.Borràs fa un temps que es baralla massa, l’he vist a internet criticar severament a Jordi Llovet, professor de la Universitat i a l’Andreu Claret, periodista, perquè s’havien atrevit a censurar-la i no estaven d’acord amb el seu comportament polític. La crítica que li feia un dels dos era una mescla de qüestions personals i polítiques.
La política catalana s’endimonià d’ençà que van suspendre, al mes de juliol, la Laura Borràs com a presidenta del Parlament. Els fets s’han desencadenat de forma violenta i vertiginosa, imprevisible. Quan s’apagava un foc se n’encenia un altre més vistós i cridaner i tots adreçats als dirigents d’ERC, a l’Oriol Junqueras i a Pere Aragonès; dos polítics que volen assossegar Catalunya i apartar la política independentista de la vida pública per mor de gestionar el país socialment i econòmicament.
Les referències a l’autodeterminació i a la república fetes forçadament per ERC són retòrica insignificant, sense cap valor semàntic, però com que n’han abusat han fet perdre la paciència a la CUP i als socis de govern, que han plegat i han passat a l’oposició. Ara P. Aragonès haurà de demostrar aptesa vigorosa per mantenir-se en el poder, haurà de treure tots els recursos destres per ballar a la corda fluixa i no caure, perquè pot passar de tot.
Feia temps que s’albirava que passaria alguna cosa greu en el govern de la Generalitat, exactament –insisteixo– des del mes de juliol. Anava apujant el to crític d’en Carles Puigdemont i de la L. Borràs, menys per part de Jordi Turull i dels consellers en el govern que s’hi trobaven bé, fins i tot en Jordi Puigneró, vicepresident del govern. Això havia de petar i ha petat.
S’han plantejat preguntes arran de la votació en el dia del Referèndum del 2017. La TV3 cofoia ha presentat un documental sobre la murrieria dels catalans per tenir ben amagades les urnes per poder votar. Som collonuts! Sempre he defensat que la votació il·legal fou la coartada de l’Estat per muntar després el Judici del Procés.
Han aparegut reflexions, articles, comentaris a la xarxa sobre què va passar els dies anteriors al Referèndum de l’1 d’octubre i si l’Estat astutament li va permetre o no va saber-lo impedir. En aquest revisionisme ha aparegut oportunament la novel·la La mentida més bonica, de Francesc Serés, que desmitifica el que passà a la tardor del 2017 i replanteja els fets amb una versió que comparteixo.
Ara aporto un dilema, una figura lògica en què s’ha d’escollir forçosament entre dues proposicions contràries, que cadascuna de les quals condueixen a la mateixa conclusió. En el dret processal un dilema ben fet és imbatible, pocs advocats són capaços de fer-ne i la raó és que la realitat no és dilemàtica.
Aquí el teniu. El general Félix Sanz Roldán, director general del CNI, la nit abans de l’1 d’octubre telefonà a M. Rajoy i li digué que tenia controlades les urnes i no se celebraria el referèndum. Aquesta és la informació periodística i aquest és el dilema: 1. Si va dir la veritat afirmant que tenia controlades les urnes i no va fer res per impedir el referèndum contravenint la voluntat del govern, hauria de ser destituït. 2. Si va mentir i no tenia controlades les urnes, havia també de ser destituït.
No el van cessar i això contribueix més a fer-me pensar que la tasca de controlar les urnes era el seu deure, però la celebració del referèndum era una decisió d’alta política i que ell l’havia d’acatar per l’obediència deguda. Es volia saber quines persones eren les més significades a l’hora de materialitzar el referèndum il·legal.
