Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Jordi Molet

La lliçó de Pujol

La decisió de JxCat d’abandonar el govern de la Generalitat per despit s’assembla a la negativa del PSC de formar part del primer govern de Jordi Pujol al 1980. Els socialistes de Joan Raventós partien com a favorits en aquelles eleccions, però, contra pronòstic, va guanyar-les CiU, tot i que va quedar lluny de la majoria absoluta. Els resultats no permetien governar sense pactes i Pujol va oferir a Joan Raventós formar un govern de coalició, però aquest va rebutjar-ho amb l’argument que ja que CiU havia guanyat, que governés.

Com Raventós, bona part dels militants del PSC eren partidaris de deixar a CiU la responsabilitat del govern, pensant que a les properes eleccions aconseguirien imposar-se electoralment al partit de Pujol. Però no va ser així. Pujol va ser elegit amb els vots d’ERC i de Centristes Catalunya (UCD) i al cap de 4 anys va obtenir la seva primera majoria absoluta. Va ser president al llarg de 23 anys, mentre el PSC, que era el partit que aspirava a governar la Catalunya de la transició, s’havia de conformar en fer una llarga estada a l’oposició, veient com qui tenia el govern en treia rèdits electorals. Aquesta va ser la lliçó de Pujol: no va renunciar mai a la possibilitat de governar i els resultats van acompanyar-lo fins que va deixar la política activa.

Per cert, al cap dels anys Joan Raventós va reconèixer que s’havia equivocat no pactant un govern de coalició, que hauria donat més visibilitat al PSC.

Segurament que aquella experiència va ajudar a formar els dos tripartits d’esquerres –el de Pasqual Maragall i el de José Montilla– que van constituir govern, tot i que CiU havia guanyat les eleccions. També és cert que les desavinences en el darrer tripartit van penalitzar especialment ERC, que va perdre més de la meitat dels diputats que tenia, quedant amb 10, i al PSC que va passar de 37 a 28. Això succeïa ara fa 10 anys.

Si JxCat analitza aquests antecedents s’adonarà que renunciar al govern o mostrar divisió mentre es governa acostuma a passar factura. Des de l’oposició es poden posar de relleu els incompliments o els dèficits dels qui governen, però no es poden prendre decisions importants. Això és el que li va succeir al PSC, que va fer d’oposició als governs de Jordi Pujol durant anys sense treure’n rèdits electorals, mentre que CiU va mantenir el poder amb molta més facilitat de la que se li augurava quan el 1980 Jordi Pujol va ser elegit president amb el suport d’ERC i de Centristes de Catalunya-UCD i amb els vots en contra de socialistes i comunistes.

Segurament que molts militants de JxCat van valorar el desacord entre el seu partit, o moviment com diuen alguns dels seus dirigents, i ERC, però d’altres probablement ho van fer per despit, perquè no van pair la destitució del vicepresident, Jordi Puigneró, ni el vot d’ERC per suspendre Laura Borràs com a presidenta del Parlament. És possible que molts d’aquests militants que van optar per la ruptura, ho fessin en considerar que ERC no els era lleial. El mateix que devien pensar des d’ERC quan JxCat va fer una auditoria sobre el compliment del pacte o quan va posar sobre la taula una possible moció de confiança.

Però mentre JxCat ha decidit abandonar el vaixell, perquè no estava d’acord amb el rumb que prenia, ERC s’hi ha mantingut i Pere Aragonès s’ha agafat fort al timó.

A Junts tastaran ara la medecina d’estar a l’oposició, la mateixa que va tastar Artur Mas durant dos mandats, tot i haver guanyat les eleccions. I ERC haurà de provar mantenir el vaixell a la superfície amb una tripulació escassa per a una travessia complicada, perquè amb 33 diputats de 135 haurà de buscar moltes aliances puntuals per superar la pressió que rebrà de tots els partits de l’oposició, inclús de JxCat que fins ara era el seu soci.

Compartir l'article

stats