Es poden fer moltes coses i s’han de fer moltes coses. Jo sóc el feixista oficial de Catalunya, el misogin oficial d’Espanya, i tantes d’altres coses per les que d’una manera o d’una o altra hom troba que escau d’acompanyar el meu nom del sintagma «fill de puta». Jo sóc tot això, però bona part dels meus millors amics són independentistes, les meves fonts, que em permeten saber el que després explico –i fixeu-vos que gairebé sempre és el que acaba passant– són del cor de Junts i d’Esquerra; i per descomptat sóc pare d’una nena, marit d’una senyora i el primer devot, amb permís d’Ot Bou, de Maria del Mar Bonet. Podem ser moltes coses i moltes d’altres. Però no podem ser uns impostors. Ni uns oportunistes. Hem de ser alegrement el que som, i que la nostra humanitat –i no les nostres trampes–, i el nostre sentit de l’humor –i no el nostre cinisme–, siguin la superació natural de les també nostres inevitables, saludables, fèrtils contradiccions.
Ahir l’ABC va publicar una noticia sobre com Jaume Giró va manipular la data de la seva afiliació a Junts per poder ser membre de l’executiva. Les proves documentals i la seqüència dels fets no permeten l’ombra de cap dubte sobre la veracitat de la informació, per molt que Junts i l’exconseller s’entestin a negar l’evidència, a fer el ridícul, i a rebaixar encara més el seu prestigi i la seva honorabilitat.
Com pertocava, els periodistes d’ABC es van posar en contacte amb Junts per demanar la seva versió dels fets que anaven a publicar. Qui va respondre fou Pere Martí, negant el que ja sabia que l’endemà cauria pel seu propi pes. Jo entenc que el cap de premsa –o com es digui– d’un partit ha de defensar-lo, però mentir sabent que l’altre sap que estàs mentint, i en un afer de molt fàcil comprovació, et denigra com a cap de premsa i com a persona. Pere Martí, que va ser cronista de Miquel Roca (li va fer un llibre), cap de premsa de Carod i encabat de Junts, es pot dir ben bé ha fet tots els papers de l’auca. I sempre des del més clamorós oportunisme. Aquest pretès soldat de Catalunya, quan el 27 d’octubre d’ara fa 5 anys fou declarada la independència, va trencar el seu mòbil a cops de martell per esborrar-ne qualsevol rastre, de la por que tenia de ser detingut. Va materialment desaparèixer, va fer-se fonedís, deixant tirat Puigdemont i els seus altres «companys de lluita». Que li hagin tornat a donar feina indica com de perduts van a Junts. Ahir dos periodistes el van trucar i va tornar a mentir. No va ser cap sorpresa. Però a Catalunya ens coneixem tots, i com deia es poden fer i ser moltes coses, fins i tot si són tan humiliants i sòrdides com les que fa i és Pere Martí. El seu sobrenom és «el hàmster».
De Jaume Giró, què més podria dir-ne. És difícil trobar un personatge que en tant poc temps hagi intentat tantes coses i totes li hagin sortit tan malament. Quan fou expulsat de La Caixa va anar a veure un expert en comunicació corporativa i li va demanar un estudi sobre les possibilitats que tenia de ser president del Barça. Era l’any 2020. L’expert li va dir que no calia cap estudi perquè no tenia cap possibilitat, i li va suggerir que si volia treure el cap al club anés a veure l’únic candidat que tenia assegurada la presidència: Joan Laporta. Giró, una vegada més, es va equivocar i va anar a veure Víctor Font, pensant-se que guanyaria. Font sabia qui era i què feia Jaume Giró i se’l va treure de sobre. Llavors, en el seu estrafolari afany per ser algú, va anar a veure Laporta. El Jan feia anys que el coneixia i en tenia una pèssima opinió. Però com que el Jaume havia cobrat una molt generosa indemnització i el futur president anava curt d’armilla, el va acceptar. Tothom sabia que era pels diners. Tothom sabia que el Jaume havia «comprat» el seu lloc a la candidatura, però ell anava dient que Joan Laporta era un hooligan sense cervell i que en quatre anys el substituiria com a president. Laporta és un hooligan, i un animalot –como jo ho sóc– però té la seva intuïció, i va fer servir el Jaume de kleenex, i quan el va haver usat el va arraconar, i Giró es va inventar llavors que tenia un importantíssim client a Londres que l’obligava a viatjar molt i va deixar el club.
Amb Aragonès va fer la mateixa operació, dient des del primer dia que era una filfa de president i que ell el succeiria; per no parlar del vicepresident Puigneró, a qui va menysprear de totes les maneres possibles per avançar sense escrúpols cap al seu objectiu no tant de ser president de la Generalitat com de ser algú. Voler «ser algú» és terrible, i és la manera més ràpida i desgraciada d’acabar no sent ningú, i que tothom ho sàpiga.
No entenc per què hi ha gent que és així, però el cas és que molta gent és així. Jo no tinc més remei que escriure-ho, però m’han de creure si els dic que em sap greu. Vivim en un món meravellós, amb persones lluminoses i que valen realment la pena. Tenim fills, tenim amics, tenim restaurants, tenim les senyores de 250 anys, ultrarriques i per descomptat del Partit Demòcrata, que un dimarts qualsevol van a dinar al Cipriani de la Cinquena Avinguda. Tenim tot el que ha tingut sempre, i ben a la vora, Jaume Giró, i no ho va entendre, i va malbaratar-ho, perquè volia ser algú i de cop s’ha fos, i per molt que li pesi i es queixi, des de divendres sap que ja només serà el que tingui la compassió d’encara escriure-li jo.
