Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Anna Estartús

«Deixa de ser religió quan s’obliga»

Mahsa Amini. No em trec el seu nom del cap des de fa quasi un mes. La seva mort després de ser arrestada a Teheran per la «Policia de la Moral» per no portar el vel ben posat em fa posar el pèls de punta. I això ha passat en un país on fa 45 anys, abans de la Revolució Islàmica, les dones podien sortir al carrer soles, amb minifaldilla i amb el cap descobert.

La Mahsa tenia 22 anys. La seva mort ha originat una revolta social i milers de persones –dones i homes– han sortit al carrers d’Iran per protestar contra la manca de drets fonamentals en aquest país. Ja he perdut el compte dels morts que hi ha hagut en aquestes manifestacions a causa de la repressió policial.

Les imatges de dones iranianes cremant públicament els seus vels o tallant-se els cabells –moltes entre llàgrimes– em commouen profundament. Una noia amb una melena enrinxolada preciosa se la va escapçant sense compassió mentre plora desconsoladament cada vegada que fa anar les tisores. Una altra, amb un tallat curt i molt modern (que no es deu apreciar sota el hijab), busca amb fúria d’on tallar encara una mica més. Una dona amb cabells canosos i la mirada encesa s’esquila i llença els cabells al terra amb indignació. Joves i grans, de totes les edats, sacrifiquen els seus cabells i ho mostren públicament en senyal de dol i d’ira. Grans i joves cremen el seu hijab al mateix país on Mahsa Amini ha mort per no portar-lo prou benposat. «Deixa de ser religió quan s’obliga», deia una d’elles. Coratjoses. Enrabiades. Fartes de ser menystingudes. Cansades de ser invisibles. I espantades, és clar que sí, perquè ja hem vist què els passa a les dones a l’Iran. Valentes, sobretot.

En canvi, em produeixen molta vergonya aliena els vídeos de famoses europees tallant-se un ble de cabells per solidaritzar-se amb elles i ensenyant-lo a la càmera amb cara de pomes agres, com si fos una prova irrefutable del seu compromís amb totes les dones anònimes que s’estan jugant la vida al fer-ho. Em semblen quasi una burla. La majoria es talla un trosset tan petit que ni es veu. Altres tallen una mica més, però res que esguerri la seva imatge. Algunes –poques– sí que fan un gest una mica més autèntic. Però l’endemà passaran per la seva perruqueria de confiança i tot arreglat.

Postdata: I no oblidem les dones de l’Afganistan, enterrades en vida des de fa un any, esborrades pel règim taliban. Excloses de la vida política, dels mitjans de comunicació, del món laboral i de les escoles. Obligades a amagar-se sota un burka i a anar sempre acompanyades d’un home –familiar, és clar– quan surten el carrer. Tancades en un món on s’ha prohibit la música i la llibertat d’expressió, dominat per un sistema rígid de la Sharia Islàmica. Si s’han manifestat, les han detingut i torturat: elles, tossudes, mostraven fotos de les tortures a les xarxes socials per mostrar al món què els feien. Ara, les fuetegen al pit i les cuixes: saben que no publicaran aquestes imatges. Les afganeses moren a càmera lenta, i les estem oblidant.

Compartir l'article

stats