L’independentisme com a ideologia és un model del segle passat. Dins d’Europa i tal com està el món, no és possible i, com deia algú, a més és impossible. Bàsicament perquè ningú està disposat a reconèixer un nou país a Europa i sense reconeixement dels altres no existeixes. També perquè el futur o serà compartit o no serà. Ho deia el representant de Kenya a l’ONU en motiu del debat sobre la guerra d’Ucraïna, volen que discutim sobre unes fronteres artificials (en aquell cas dissenyades per les potències colonials i a Europa resultat de les guerres) quan, si volem pintar alguna cosa, el que hem de fer és construir un futur compartit per Àfrica (o Europa). El futur de Catalunya és un futur compartit amb Espanya i amb Europa, és un futur federal o no serà.
La implementació de l’independentisme que ha suposat el procés està mort. Tot plegat ha sigut un somni allunyat de la realitat i que els dirigents han alimentat amb un seguit de mentides: tot està preparat, serà un camí de roses, l’Estat espanyol està en descomposició, Europa ens rebrà amb els braços oberts, etc., però la realitat és que jugaven una partida de pòquer i anaven de «farol». L’última mentida és que el procés era una cosa que unia als independentistes perquè era un objectiu comú que estava per sobre de tot. La realitat és que Junts i ERC porten temps en una baralla soterrada l’objectiu de la qual és simplement el poder a Catalunya. Saben de fa temps que el procés està mort però no el volen enterrar i ho volien amagar fins que tot ha saltat pels aires. Junts ha deixat el govern després d’una batalla fratricida que no va permetre als dirigents prendre una decisió i van traslladar la responsabilitat a la militància, que en una votació bastant ajustada ha decidit deixar el govern, però no ha resolt els seus problemes interns. Veurem com digereix Junts aquest embolic en el que s’ha ficat.
ERC acaba de fer govern amb independents propers al PDeCAT, als socialistes i als Comuns. Aquest govern té poca vida si no pacta amb socialistes i Comuns però les declaracions de Junqueras no van en aquesta direcció, estem en un futur incert. Hi ha qui ha criticat d’entrada els qui s’han deixat seduir per Aragonès essent propers a altres partits. No soc partidari de les crítiques abans d’hora, temps hi haurà de veure què fan i ser crítics. Desitjaria que fossin capaços de reconduir la situació. Catalunya endins això implica que governin (es dediquin a resoldre els problemes reals), que deixin de parlar de somnis i de mentir i que treballin per refer la cohesió social de Catalunya (la taula de partits catalans que ha reclamat Illa i que el Parlament va aprovar). Catalunya enfora implica lleialtat amb les institucions i pactar de veritat fugint de les mentides i les mitges veritats com el mite del 80% que vol un referèndum d’autodeterminació, participar ara sí ara no en els òrgans de cogovern de les CCAA, afirmar que Espanya no és un estat democràtic, etc. Per exemple, desjudicialitzar la política està bé si es tracta de millorar certes lleis però no si del que es tracta és de que tot està permès, de que no cal complir les lleis. Tindrem temps de veure si continua la línia de mentides i mitges veritats o es decideixen per dir la veritat i ser lleials.
L’oposició a Espanya està quasi tan perduda i excitada com els de Junts partidaris de Puigdemont i Borràs. Tant Núñez Feijóo pel PP com Edmundo Bal per Ciutadans continuen parlant dels que volen trencar Espanya i deslegitimen al govern Sánchez per pactar amb ells només, diuen, per mantenir-se en el poder. Aquests dos partits no tenen cap estratègia per intentar refer els lligams entre catalans i espanyols i així els va, aprofiten l’argument per intentar esgarrapar uns quants vots fora de Catalunya mentre són totalment irrellevants a Catalunya. Com pensen encarar el problema si algun dia arriben al poder? A dia d’avui no hi ha resposta. Mentrestant aquests partits i els seguidors del fugit Puigdemont s’alimenten uns als altres, tots dos estan en la postura de quan pitjor, millor, populisme pur que deixa el problema sense solució.
Dues notes d’actualitat per acabar.
Putin va perdent la guerra i està com un gos engabiat, immensament perillós, destrossa Ucraïna, mata gent innocent mentre la seva Rússia en queda al marge, veurem què passa quan els homes cridats a files tornin dintre de taüts. Fins ara eren soldats i mercenaris. Estem en moments crítics i penso que és quan més ens hauríem d’esforçar per trobar una sortida, per intentar parar aquesta bogeria, les morts inútils i la destrucció. Tot i que la reunió de Praga hagi tingut èxit, un enyora que Europa no tingui una sola veu, una política de defensa comú per poder jugar les seves cartes. Josep Borrell, el català que més poder ha tingut a la UE, defensa més coordinació en política exterior i de defensa per poder tenir una estratègia europea davant la guerra.
La dimissió de Lesmes, cansat dels incompliments de la Constitució, hauria de ser un revulsiu per tornar a la via constitucional i renovar el Poder judicial i el tribunal Constitucional de forma pactada. El PP i els vocals conservadors han portat el tema al límit per mantenir el poder. Esperem que aquest cop sí, el pacte necessari arribi a bon port.
En tots aquests casos hi ha dues vies per abordar el problema: la del diàleg, la negociació i el pacte o la impositiva, que cadascú vulgui «imposar» la «seva solució» als altres. La primera, la civilitzada, la federal, demana acceptació de la legalitat i lleialtat que és el que no s’ha donat en cap dels casos fins d’avui.
