Diari de Girona

Diari de Girona

Jordi Xuclà

Castiella: de falangista a aperturista

Fernando María Castiella i Maíz (Bilbao, 9 de desembre de 1907-Madrid, 25 de novembre de 1976) va ser un diplomàtic i polític espanyol amb una dilatada trajectòria en la promoció interna dins del franquisme. Catedràtic de Dret Internacional des del 1935, estava adscrit a la democràcia cristiana franquista i va viure una època d’exaltació nacionalista i adhesió al falangisme que el va portar a les files de la Divisió Blava va escriure, conjuntament amb José María de Areilza un dels exponents més inflamats de la retòrica imperial i falangista, Reivindicaciones de España, un al·legat exaltat a favor dels drets espanyols sobre els territoris reclamats històricament a França i Anglaterra (la qual cosa és rellevant per entendre la seva futura política sobre Gibraltar). En aquest llibre, Castiella i De Areilza fan un al·legat d’una política imperialista a l’Àfrica i a Gibraltar basada en el concepte d’espai vital inspirat en el concepte Lebensraum adoptat pel nazisme. Al setembre de 1939 és nomenat director de la secció de Relacions Internacionals de l’Institut d’Estudis Polítics, un òrgan nuclear del primer franquisme dedicat a produir doctrina essencialment falangista i amb punts en comú amb l’Istituto nazionale di cultura fascista italià. Va ser delegat nacional del servei exterior de la Falange (Falange Espanyola Tradicionalista, FET) i de les JONS entre 1942 i 1943. Cal destacar que Castiella és responsable d’aquest càrrec en plena Segona Guerra Mundial i exercint funcions de contacte del falangisme espanyol amb els règims feixistes de l’Eix.

L’activitat del servei exterior de la Falange va interferir la limitada i incipient activitat del Ministeri d’Afers Estrangers creat el 1938 al bàndol revoltat i que va viure uns anys de singular aïllament durant la Segona Guerra Mundial i en els acords posteriors a la mateixa. Posteriorment va ser Ambaixador al Perú (1948-1951) on va establir les primeres relacions diplomàtiques del franquisme amb el país i va buscar el seu suport per a l’ingrés d’Espanya a les Nacions Unides. Tot seguit va ser nomenat ambaixador davant la Santa Seu (1951-1957) on exerceixo el paper de principal negociador del Tractat del Concordat entre l’Estat espanyol i la Santa Seu (signat el 27 d’agost de 1953).

Després d’uns orígens marcats per la seva orientació obertament falangista, quan va ser nomenat ministre d’Afers Estrangers el 1957 va obrir una nova i llarga etapa que es va estendre fins al 1969 i en què el seu mandat es caracteritzarà per un caràcter reformista i aperturista (Pardo Sanz, 2009 ). Sota el seu mandat es va negociar l’ingrés d’Espanya a diversos organismes internacionals en sintonia amb l’aperturisme econòmic impulsat pel Pla d’Estabilització del 1959. La coincidència del mandat amb una etapa d’expansió econòmica i de modernització tecnocràtica a l’administració li va permetre impulsar accions per superar l’etapa d’aïllament i replegament interior de què ell també va ser actor rellevant en les seves posicions polítiques i diplomàtiques a l’etapa de l’autarquia. Va gestionar diplomàticament la Guerra d’Ifni i va negociar per part espanyola els acords de Cintra (1 d’abril de 1958) pel qual Espanya retrocedia el Cap de Juby al Marroc. Així mateix, va aconseguir millorar les relacions amb França especialment en motiu de les trobades amb el president francès Charles de Gaulle i el seu ministre d’Afers Estrangers Maurice Couve de Mourville amb motiu del tricentenari del Tractat dels Pirineus (1959) celebrat a l’illa dels Faisans (peculiar cas del condomini més petit del món amb una jurisdicció rotatòria per un període de sis mesos entre Espanya i França).

Un dels elements emblemàtics del mandat de Castiella va ser la reivindicació de la sobirania espanyola sobre Gibraltar perduda pel Tractat d’Utrecht del 1713 i convertida en senyera del sobiranisme espanyol i la seva confrontació amb la Gran Bretanya durant el franquisme.

Un cop la diplomàcia espanyola ja havia explorat els desitjos d’establir una relació preferent amb el Mercat Comú Europeu i l’enllaç amb les institucions europees nascudes de l’impuls europeista posterior a la Segona Guerra Mundial i havia arribat a la conclusió que les portes dels organismes europeus romandrien tancades per desig exprés dels països membres sense excepció, la política exterior va girar en la seva orientació. Castiella va impulsar la diplomàcia multilateral al si de les Nacions Unides, on Espanya explorava totes les seves possibilitats des del seu accés el 1955 amb un dret internacional públic encara poc codificat. Una posició de les Nacions Unides amb accent tercermundista en les polítiques de desenvolupament i posteriorment de descolonització, va millorar el marge de maniobra espanyol en aquest fòrum. L’afany espanyol a situar la reivindicació de la sobirania de Gibraltar a l’agenda multilateral va cristal·litzar en la proposta del Comitè dels Vint-i-quatre de 16 d’octubre de 1964 de convidar Espanya i la Gran Bretanya que trobessin una solució negociada al problema de Gibraltar, d’acord amb les disposicions de la Resolució 1514 (XV) de l’Assemblea General de Nacions Unides que defensa la integritat territorial dels països. El 16 de desembre de 1965 el Ple de la XX Assemblea General va aprovar el projecte de Resolució 2070 sobre Gibraltar perquè els governs britànic i espanyol iniciessin de forma immediata les converses.

La causa de recuperació de la sobirania d’Espanya sobre Gibraltar va arribar a constituir una obsessió per a Castiella. El ministre, considerat un negociador orientat als resultats, en aquest punt del seu programa va apostar per una posició populista que va desembocar el 8 de juny de 1969 amb el tancament per part espanyola de la frontera amb Gibraltar, la supressió de la línia marítima entre Algeciras i Gibraltar i el tall de comunicacions telegràfiques i telefòniques. Una posició enrocada, poc diplomàtica i inútil per aconseguir un desbloqueig de la qüestió. Castiella va aconseguir instal·lar la reivindicació de la sobirania espanyola de Gibraltar a l’acció política i diplomàtica del franquisme d’una manera tan estructural i arrelada que s’ha continuat projectant durant els anys de la democràcia. Això és així per alguns èxits diplomàtics que van incorporar Gibraltar al cor de l’acció exterior clàssica espanyola. La propera setmana veurem com.

Compartir l'article

stats