Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Jordi Bosch

La senyora Fletcher s’acomiada

Una sintonia excepcional, l’omnipresent malastrugança i una necrològica en condicions

Angela Lansbury interpretant el seu personatge més conegut

Ha mort quan faltaven només cinc dies perquè arribes als 97 anys l’actriu britànica Angela Lansbury, famosa pel seu paper de Jessica Fletcher, una professora d’anglès jubilada a un poble de la costa est nord-americana. Estava clarament inspirat en el personatge de Miss Marple de les novel·les d’Agatha Christie. La protagonista gaudia d’una vida tranquil·la, passejava en bicicleta i jugava amb la seva deducció natural i planera, el seu sentit d’observació i de sospita, per resoldre, sense ser una investigadora professional, els casos més complexos. De fet, la policia local li acabava consultant tot. La sèrie m’encantava.

Hi havia un temps en què el periodista radiofònic José María García, el que ens feia anar a dormir de matinada, deia que Televisió Espanyola era la millor televisió d’Espanya. Sobretot ho deia quan, en ple franquisme, des d’alguns àmbits del poder li feien arribar el seu malestar per algunes crítiques a la programació. Era una afirmació òbvia i evidentment una ironia. Només existia TVE. No era un fet propi de la dictadura. A França, Itàlia i altres països europeus la televisió era una activitat monopolitzada per l’estat. Així, quan va arribar a principis dels anys vuitanta a la sobretaula dels diumenges, després del Telediario, el primer dels 264 episodis que va tenir les 12 temporades de la sèrie, la senyora Fletcher va entrar a les nostres cases i a la nostra memòria per sempre.

Només fer-se pública una nota de la família anunciant el traspàs de l’actriu pacefully que semblava copiada de la de la reina d’Anglaterra, els diaris van penjar els habituals obituaris que tenen redactats amb notable anticipació, sobretot quan es suposa que el fet, per edat o malaltia, pot passar en qualsevol moment. En els temps de la digitalització i per la competència entre els nous mitjans per ser els primers a donar les notícies, s’ha tingut algun disgust. Prémer el botó abans d’hora ha enviat a l’altra barri a alguns famosos que han pogut llegir en vida el que volien publicar d’ells post-mortem. L’escriptor empordanès Carles Fages de Climent, davant l’errada d’El Correo Catalán podia-des del seu llit de malalt- agrair la magnífica necrològica. I l’actor José Sazatornil, emocionat i irònic, manifestava a una emissora de ràdio la seva satisfacció pel carinyós comiat que li havien dedicat, lògicament abans d’hora. Aquesta secció és molt llegida i s’ha de vigilar. A El País encara recorden a un becari que va trucar a Alfredo di Stefano per demanar-li si li podia explicar algunes coses de la seva vida, ja que li havien encarregat redactar la seva necrològica. Els crits de don Alfredo encara ressonen.

En llegir aquests textos em vaig adonar que hi havia dues coses (a més dels monopolis televisius i, per tant, les gegantesques audiències de l’època) que havien afavorit l’èxit de la sèrie. D’una banda, la seva sintonia. Fa anys vaig anar a dinar amb el músic Antón García Abril, compositor de bandes sonores de moltes sèries espanyoles con El Hombre y la tierra, on va fer una música diferent per cada espècie animal. Molt conegut per les pel·lícules dels anys seixanta i setanta , els anys del desarrollisme, inventor del que es deia «Dabadabada», una música alegre i animada amb una mica de parentesc amb la bossa nova. No hi havia lletra sinó que es vocalitzava aquest dabadabada sense parar. La primera, «Sor Citroën». Doncs bé, per a García Abril, una de les sintonies més rodones de la televisió pel seu crescendo, la facilitat de recordar-la i la gràcia d’escoltar-la, era la d’aquesta sèrie, composta per John Addison.

El segon element que em crida l’atenció de manera destacada es una repetició totalment acceptada per l’espectador a cada episodi. La senyora Fletcher arribava a un esdeveniment, fos un aniversari o casament, a missa, a comprar, la festa del poble, un cap de setmana a un hotel, on fos, i només fer acte de presència es produeix una mort. Concretament, un assassinat que acabaria resolent 45 minuts després. Això vol dir, que al poble, forçant la ficció, haurien de fugir quan s’acostés la senyora Fletcher, doncs, era senyal inequívoc que hi hauria un mort en els minuts següents. A córrer, que no fossin pas ells! Aquesta condició evident de gafe o malastruc mai es va tocar i els espectadors assumien que els altres coprotagonistes de l’episodi eren camí cap a l’escorxador. Almenys un d’ells. Fa temps que penso a escriure un article sobre els gafes que he conegut personalment o he sabut de les seves facècies, però no tinc clar si em convé esmentar-los.

Compartir l'article

stats