Fa una setmana vaig assistir a l’entrega de diplomes a les empreses que tenien l’etiqueta ecològica de la UE, l’Ecolabel. Aquesta etiqueta, nascuda el 1992, busca certificar els productes que estan fabricats amb uns paràmetres estrictes d’impacte mediambiental, sigui en la composició i origen de les matèries primeres, sigui en l’ús d’energia i agua, sigui en la quantitat i composició dels productes químics emprats durant la fabricació. Els paràmetres de l’Ecolabel s’han posat al dia fa un parell d’anys, essent una etiqueta que reflecteix molt bé si un producte és amable amb el medi ambient o no. A la nostra empresa hi som des de 1999 i avui una majoria de productes de drogueria i higiene a Catalunya ja la tenen, fruit de la creixent demanda col·lectiva per a productes sostenibles.
En aquella jornada que festejava el 30 aniversari de l’etiqueta, l’especialista en sostenibilitat Alba Cabañas hi va fer una excel·lent ponència, explicant la psicologia del comprador i la dificultat per fer-li veure la necessitat d’adequar el seu consum de productes a la nova realitat. En un moment determinat, dirigint la mirada cap a mi, va dir, «ens hem de tornar frugals, però per convenciment, no pas per obligació». Té raó: el món que se’ns presenta serà frugal, allò que el president de França Emmanuel Macron va dir com « la fi de l’abundància». Venen temps de cercar permanentment l’eficiència, de no malbaratar menjar ni cap recurs, d’aprendre a consumir, a gastar el que es necessita, no més.
Malauradament el que no em sembla que passi és que ho fem per convenciment, perquè hagim convençut a la gent que ho faci. El món d’avui es mou per una mecànica econòmica, de forma que si una persona té més facilitat per gastar, ho farà més, encara que la consciència li digui que allò no s’ha de fer. A vegades això és inconscient, però és així. Només la restricció de la mecànica econòmica, que diu que cal prioritzar les despeses per una capacitat de compra determinada i finita, farà que la gent arrangi correctament el seu ordre de prioritats.
Reconec que això pot portar a una espècie de frustració col·lectiva –quan no a una esquizofrènia pública– perquè per un costat començaran a haver-hi missatges de contenció i per altre costat relats contradictoris que diran compra això, compra allò, si compres aquest producte seràs feliç... quan no els polítics que diran, compreu, que cal crear treball i rellançar l’economia i els impostos. Ens caldrà superar aquesta situació, fent veure als economistes i polítics que l’economia pot millorar, créixer fins i tot, si el que fa és ser més eficient i emprar menys recursos per fer la seva activitat. Jo soc més contundent i ja hauria prohibit els anuncis de cotxes de combustió, talment com es va fer amb el tabac i l’alcohol. Però, per sort de tots, no mano.
La crisi energètica que vivim està provocant una acceleració del canvi de model de forma que no ho hauríem pensat abans. De cop i volta tothom ha entès que el gas i el petroli són escassos, que l’electricitat serà més barata si la produïm amb energia renovable, que cal que la UE replantegi el mecanisme de formació de preus de l’electricitat, fins i tot estem a punt que la gent entengui que les centrals nuclears no seran necessàries i que ens en podem sortir sense elles. Fa un any no hauria pensat que avui hauríem recorregut tant camí. De cop el concepte frugalitat ha aparegut en el debat públic i queda a la vista descarnada el greu problema de la gent que no podrà cobrir els nous costos per viure. Ja veiem que la desigualtat serà creixent, afectant una part molt més gran de la població i que caldrà repensar l’economia per resoldre-ho. Amb tot això, he acabat la setmana amb dues reunions que m’han aixecat l’ànim i em fan veure que és possible resoldre l’embat que ja tenim a sobre. Al Patronat de la Fundació Europace vaig poder confirmar l’èxit del programa GarrotxaDomus, la necessitat d’acompanyar les famílies a rehabilitar els habitatges i la importància de les noves Comunitats Energètiques dintre les ciutats. Compartir coneixement i esforços seran claus en l’economia de futur. Compartir coneixement ja ho fem amb la xarxa Internet i compartir esforços caldrà impulsar-ho des de les cooperatives, a les noves comunitats energètiques on es comparteixen generació fotovoltaica amb pisos que no tenen teulats. Però hi ha més formes noves de compartir, per exemple els contractes energètics PPA on un inversor fa la inversió i ven l’energia generada a un preu fix durant uns anys d’amortització de la inversió. La mateixa cosa caldrà estendre-la a productes del camp o industrials, fent possible que un agricultor, ramader o industrial puguin fabricar a preus baixos perquè tenen la venda assegurada i a preu just (de fet és el model Mercadona tot i que potser no és sempre just).
La setmana ha acabat a la Vall de Camprodon on he pogut copsar una bona moral perquè veuen que hi torna a haver un creixement de la població, que els joves ramaders estan modernitzant les explotacions, que gent de la ciutat ha vist que es viu millor als pobles que a la metròpoli, i que les comunicacions per carretera i per Internet van millorant. La vall disposa de molta biomassa en terrenys comunals, de la Generalitat i privats, i necessita més pastura. S’està creant un impuls per estendre la biomassa als pobles de la Vall i engegar comunitats energètiques alhora que també es posaran molts punts de càrrega pels cotxes. L’assistència a les famílies amb l’acompanyament de GarrotxaDomus és qüestió de poc temps. I tot això ha d’ajudar a crear un relat de vall sostenible que haurà de permetre posar parcs fotovoltaics per cobrir les necessitats energètiques del tot, i qui sap si algun petit parc eòlic. Però cal començar pel principi, per involucrar cada família en resoldre el futur energètic, per possibilitar que el relat tingui força per fer possible altres accions més impactants. Les escoles i l’institut formen part també d’aquest procés pedagògic.
En aquest món tan incert és fent passos, encara que siguin petits, que s’avança. A mesura que es camina es va veient més i la incertesa és menor. Sense actuar no hi ha futur. És un avís per a navegants.
