Des de fa anys, dies abans de la Diada, una colla d’antics doctorands catalans a Alemanya es troben a Barcelona per dinar. Any rere any, recorden episodis viscuts junts des d’una joventut de llicenciats de prestigi i amb futur, però, aleshores, encara no instal·lats. Per exemple, l’anada a Berlín quan l’enderrocament del mur o el viatge en tren de nit o en un Kadett-D a París per anar a escoltar un recital d’en Llach, mostrant als col·legues alemanys les capacitats insospitades de la cançó catalana. Als primers anys noranta, el correu electrònic només era popular dins del món acadèmic i permetia interminables converses gratuïtes per bitnet entre estudiants graduats, quan internet encara no existia, i abans que el llenguatge html sortís del CERN. L’empraven per parlar sobre les penúries per tenir accés a equipaments i bons materials per a les pròpies investigacions (superiors als obtinguts a Espanya) i sobre els esforços no prou remunerats que implicava la recerca en diverses ciutats teutones (maratonians horaris als laboratoris que no els permetien ni acudir als súpers a comprar queviures). Els preocupava, també, si mai arribarien a poder treballar d’investigadors a casa nostra i debatien sobre política a partir d’un axioma acceptat: aconseguirien tornar si mai s’arribés a assolir la plena sobirania nacional dels PPCC.
Un d’aquests investigadors catalans, un líder nat, es deia Maurici. Ben situat avui amb plaça d’investigador permanent a una potent institució científica alemanya, enguany no es va perdre el dinar de la vigília de la Diada amb els seus companys, qui més qui menys, ben acomodat a l’estranger, però amb nostàlgia de tornar a Catalunya. Per a ell, l’Institut d’Estudis Catalans hauria hagut de generar una xarxa d’instituts de recerca a totes les comarques i a tots els àmbits, a la manera alemanya. En Biel, doctor en arquitectura també amb bona feina, va acudir al dinar cremat per uns comentaris d’un col·lega alemany. Segons aquest, després de l’1O-2017 (quan Europa va mirar cap a una altra banda), Catalunya esdevindria durant 300 anys més un simple territori on anar de vacances, oblidada del seus anhels sobiranistes, de la seva pruïja de llibertat, i seguiria vivint del turisme i dels trencadissos de Gaudí, que es venen a les Rambles. En Maurici contraatacà recordant al col·lega germànic que el mateix l’Arxiduc Carles i l’Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel van casar-se a Santa Maria del Mar el 1708 abans que el Rei Sol i el seu nét Felipe V acabessin amb les nostres llibertats nacionals el 1714. «Sí, un casament a distància, amb la reina de 17 anys a Àustria, a Klosterneuburg, el dia de Sant Jordi d’aquell 1708. Un casament virtual... Com la independència...», respongué algú. Va intervenir en Cisco, professor universitari. No volia discussions estèrils. Per a ell, el problema raïa en un fet. «Els partits havien gestionat l’autonomia del 79 amb la política del peix-al-cove i havien validat la política del cafè per a tots. Els polítics catalans s’havien conformat a ser masovers d’Espanya, com si Catalunya fos, posem per cas, Castella-La Manxa. Des del 2010, quan la sentència del TC contra l’Estatut referendat, les entitats cíviques s’esforçaven a fer avançar el país cap a la majoria d’edat sense gaire èxit. Només quan la gent s’havia posat davant dels polítics, i aquests van haver de seguir-la, vam estar a punt d’obligar Espanya a negociar. Ara era l’hora de posar la gent davant!»
Per a Maurici, calia «depurar» el moviment polític sobiranista, és a dir, «sedassejar» l’espai polític des de l’espai popular, a fi i a efecte, de recuperar la unitat ciutadana i ser un exemple al món, donant la veu a la ciutadania amb els al·licients i els riscos que això comporta per a partits i entitats. Els PPCC només recuperarien la plena sobirania nacional, si la comunitat internacional reconeix un comportament genuïnament democràtic per sol·licitar-la. I s’engrescà. «Us imagineu, abans de les eleccions municipals del maig, unes primàries locals, obertes a tothom empadronat al municipi com elegible i elector, el diumenge 23 d’abril, el dia de Sant Jordi del 2023?» Segons ell, es podrien organitzar, a través de les entitats cíviques, i amb la col·laboració d’establiments privats (des de seus d’entitats fins a llibreries, des de benzineres fins entitats esportives, d’esbarts, de corals, de dansaries fins a seus culturals). Serien unes primàries obertes a tothom, on només caldria verificar que ningú votés dues vegades, cosa ben senzilla amb els sistemes informàtics actuals, sense necessitat del CTTI. Altres s’animaren a intervenir. «Seria una manera de renovar polítics i endreçar els que ja han fet el seu paper.» «En funció del nombre d’habitants es podrien votar 5 elegibles –per exemple a Barcelona–, 4 a nuclis com L’Hospitalet, Terrassa, Badalona i Sabadell i anar baixant fins a 1 als municipis petits de menys de 5.000 habitants. Les persones guanyadores, en l’ordre obtingut a les primàries, formarien les «llistes cíviques de país» a les eleccions municipals espanyoles del 28 de maig per garantir –aquest seria l’objectiu– la victòria electoral al 95%-98% dels municipis sobiranistes. «Un esdeveniment només comparable a les eleccions del diumenge 12 d’abril de 1931», reblà un d’ells. Tots els presents, esperonats, volgueren intervenir. «Les candidatures sols haurien de complir tres punts, amb els quals tot l’espectre sobiranista hi hauria d’estar d’acord: 1) aturar la repressió; 2) assolir la plena sobirania; i, 3) millorar la vida de la gent: economia, educació i sanitat...» La Mercè, titular d’una càtedra a París, li etzibà: «I no creus que hi hauria rebentaires d’aquestes primàries que no volen la sobirania?» «Serien unes eleccions primàries molt serioses, transversals i de caire popular, superant l’àmbit polític oficial, garantides per l’ordre de les pròpies entitats».
Van sortir tota mena d’obstacles. «Unes primàries sempre fan por...» «Quin interès tindran els polítics de sempre, amb lloc assegurat a les llistes, d’acudir a les primàries?» «Quin partit no se la jugarà a deixar avaluar els seus candidats?» «A la pràctica són eleccions a dues voltes, les primàries, de caire popular i universal –amb llistes obertes– i les eleccions municipals oficials... A les primeres, els partits faran campanyes a favor dels seus; a les segones, per la candidatura de país.» «Amb la renovació de noms i l’aparició de nous lideratges, que tothom reclama sense moure un dit per assolir-ho, es recuperarien votants desencisats!» «Això superaria l’arrenglerament de dretes i esquerres i es recuperaria la transversalitat del’1O...»
He fet una simple crònica d’un debat entre persones intel·ligents, sense tenir-hi art ni part. Però els faria una mica de cas. I més, ara, que per un 13,3% la militància de Junts guanyà la sortida del govern contra l’opció de quedar-s’hi i ERC s’ha quedat sola. A les properes municipals, ens hi jugarem massa.
