Joseph E. Stiglitz, Premi Nobel de Ciències Econòmiques de l’any 2001 (guardó que atorga el Banc de Suècia), va escriure a El malestar en la globalització (2002) que el Fons Monetari Internacional (FMI) estava al servei dels interessos de l’accionista principal, els Estats Units.
Era una crítica rigorosa per part d’un economista que no és cap extremista radical, sinó partidari de les teories econòmiques de l’escola neokeynesiana.
L’FMI va ser creat després dels acords de Bretton Woods del 1944 que van permetre establir les grans línies del sistema financer internacional acabada la Segona Guerra Mundial. L’objectiu era crear una organització monetària per afavorir la reconstrucció i el desenvolupament econòmic dels països afectats per la guerra. És a dir, es tractava de treballar per fomentar la cooperació monetària global, assegurar l’estabilitat financera, promoure l’ocupació, el creixement econòmic sostenible i reduir la pobresa.
Doncs bé, des de principis dels anys setanta, amb el triomf del neoliberalisme econòmic als Estats Units i Europa Occidental, l’FMI es va convertir en el botxí de les nacions deutores que tenien problemes per reduir els dèficits públics. Si volien l’ajuda de l’FMI, els països havien de realitzar una sèrie de reformes congruents amb els dogmes neoliberals: desregulació de les entitats financeres, imposició de dràstiques polítiques d’austeritat i limitació de la intervenció dels governs en l’economia. Els resultats van ser catastròfics per a molts països: frenada del creixement econòmic i augment de les desigualtats socials. Tot i reconèixer els errors posteriorment, les línies d’actuació són les mateixes.
No és casualitat que el desprestigi de l’FMI vagi en augment. I els seus pronòstics es posen a la picota perquè les seves exigències formen part d’una ideologia, les prediccions no estan fonamentades i les equivocacions són massa freqüents.
Per tant, s’ha de desconfiar de la directora Kristalina Georgieva, buròcrata búlgara que ha fet tots els papers de l’auca a les institucions internacionals, quan adverteix del risc d’una recessió global i que l’amenaça de la inflació afecta l’estabilitat. I defensa que les polítiques monetàries i fiscals han d’anar de la mà. Prepara el camí per a un nou període d’austeritat?
De fet, no tot haurien de ser mesures de política monetària (pujada de tipus d’interès) o fiscal (reduir el dèficit i el deute públic). Hi ha altres instruments. Per exemple, intervenir en els mercats energètics i nacionalitzar totalment o parcialment alguns oligopolis. No és cap disbarat. Els Països Baixos i França s’ho estan plantejant. I a Alemanya s’ha nacionalitzat el principal importador de gas del país. A què s’espera per actuar?
