Just dotze anys enrere d’un dia com ahir, em sona el mòbil passades les nou del matí. En Jaume Casas de la funerària Besora d’Olot em posa en situació d’alerta per una defunció que s’ha produït a l’Hospital Sant Jaume. EL cadàver de Paquita Gironés, com sabrem aviat, destapa la caixa de Pandora del cas del zelador de La Caritat, però el podia haver tancat a clau i forrellat en cas que els metges de l’hospital no s’haguessin malfiat d’unes lesions al voltant de la boca o jo mateix, aleshores metge forense d’Olot, si li hagués fet l’autòpsia amb els ulls clucs –sense oblidar que el zelador Joan Vila, que acabarà confessant ser l’autor d’altres deu morts, li ballava pel cap després d’uns dies de vacances canviar de feina. Si hagués estat així, avui no parlaríem d’ell com un assassí en sèrie sinó d’un noi proper, sempre disposat a donar un cop de mà i que acudia a la vetlla de les seves víctimes per donar el condol a la família.
No hi ha cap dubte per les troballes de les autòpsies que Joan Vila matà els dies 12 d’octubre la Sabrina Masllorens, amb desincrustant, el 16 del mateix mes la Montse Guillamet amb lleixiu, i dos dies després la Paquita amb desincrustant. L’estat de descomposició dels cossos de les vuit víctimes restants posaven aigua al vi a les proves forenses. L’autoinculpació –que les matà amb medicació– tingué suficient prova de pes segons la sentència. S’ha de tenir en compte que fàrmacs com ansiolítics o antidepressius es localitzaren, en algunes de les víctimes, en l’estómac, fetge o cervell que, al contrari de la sang, absent per l’estat dels cossos, no permeten establir la dosi letal –una dada necessària per poder afirmar l’emmetzinament com a causa de mort. La insulina desapareix del cos sense deixar rastre.
No sé perquè –o bé prou que ho sé – se’m va ocórrer fer una memòria o dietari del dia a dia del cas del zelador. Aixeco acta notarial de totes les exhumacions, de totes les autòpsies, de les successives compareixences judicials, dels exàmens psiquiàtrics, no excloc el cas del xèrif de la Vall d’en Bas ni un crim d’honor, ni reflexions personals o què diu la ciència sobre el cervell dels tristament famosos depredadors, i no em puc estalviar parlar de la cuina del cas o episodis de portes endins que no figuren en el sumari i que si quan les visc em fan rascar el cap, a hores d’ara, donat la jeia dels personatges, em provoquen hilaritat. Recordo vivament la flaire de florit dels cossos consumits en els seus fèretres, una família compungida que s’ho mirava de lluny, o la ferum a poma podrida del que trobàrem en obrir els cranis en busca de medicació. Com que el «dietari d’un forense» tenia els seus riscos editorials aparegué el llibre Fills de Caín, una destil·lació amb pinzellades de ficció d’aquella memòria.
Perquè matà Joan Vila? La coincidència entre l’oportunitat –tenia a l’abast un arsenal farmacològic i de productes de la neteja, i gent anciana, desvalguda i per ell una nosa– i la seva personalitat amb trets psicopàtics –sabia interpretar els papers de l’auca, pocs escrúpols, indiferència davant el patiment ... Sé que no és una informació precisa, però no he llegit ni escoltat mai que un expert doni en el clau davant la pregunta: per què matem. L’excepcionalitat del cas i la morbositat que cuejava taparen un tema incòmode: l’estat d’indefensió dels nostres avis en moltes residències geriàtriques. Si existia algun dubte, la covid disfressada d’àngel exterminador ens ho digué a la cara. Encara que fos per pur egoisme –d’aquí no gaire la majoria trucarem a la porta d’un geriàtric– hauríem de procurar que el tracte a un avi fos reverencial.
