A la Història de Catalunya hi ha una època tremendament important, que mereix més divulgació. El Modernisme, que ens ve d’Europa a cavall dels segles XIX i XX, renovant art, arquitectura, ornamentació. El professor Joaquim Molas en fa una explicació servint-se de la faula de «la cigala i la formiga»: una canta inútilment i l’altra treballa sense parar; uns catalans ornamentaven palaus i ciutats, mentre d’altres treballaven de sol a sol a la Revolució Industrial procedent d’Anglaterra, i allò va ser profund: les nostres muntanyes i rius i pobles nous ens varen canviar el paisatge per sempre. Tornem-ho a dir, per sempre.
Quan a l’Estat espanyol deien que tot allò no els convencia gens, aquí ja feia 20 anys que funcionava la primera màquina de vapor. El 1853 ja es fabrica piqué blanc a Masies de Roda. Edmond Bebié s’estableix al Ripollès i arrenca mil cavalls de força als saltants dels rius. L’escocès Coats s’associa amb el català Fabra i posen filatura al Ripollès. Botey obra fàbrica a Ripoll, Calvet a Torelló i molts i molts més. Neixen les «colònies fabrils», i en són models perdurables la Colònia Güell, la Colònia Fabra i Coats (els Inglesos) i moltes més. El Ter i el Llobregat són els rius més treballadors d’Europa; ara bé, els seus paisatges idíl·lics en pateixen aquells canvis traumàtics. L’historiador Vicens Vives denuncia un món de prevencions que ve a ser com un altre feudalisme: hi ha feina a canvi d’obediència. Les construccions del Modernisme són referència mundial, amb un gloriós catàleg d’aquella Barcelona que es diu «El quadrat d’or». Mentrestant, també s’edificava una consciència de classe treballadora, però això és menys vistós; dolorós, també: el 1903 les vagues obreres porten 264 empresonats, i 2.000 treballadors perden la feina. Cal recordar aquell gran document de la nostra Història que és la pel·lícula La ciutat cremada. Quan comença el segle XX al tèxtil de Catalunya hi treballen 50.000 dones, sovint en condicions humiliants; 30.000 nens i nenes van a la fàbrica en lloc d’anar a l’escola. Un noi de 13 anys, a la Colònia Güell, va caure a una caldera d’àcid cremant i les seves cames varen haver de ser tractades amb implants de pell, que es van obtenir amb donacions voluntàries (i cruels, sense anestèsia). Un contrast ben simbòlic és que aquells fets tràgics de la Colònia Güell varen ser el 1905 i el mateix any s’inaugurava a Barcelona el meravellós Palau de la Música Catalana, obra emblemàtica d’un noble orgull de pàtria desitjada; heus aquí un signe de l’esforç conjunt que va fer història quan cigales i formigues varen realitzar un excel·lent progrés de Catalunya, ben reconegut.
Mirant endarrere sempre es troben episodis increïbles. El món roda i cal estar informats i receptius. Serà signe de serenitat assumir els canvis que sempre són a tocar. Ara mateix, començo la lectura del llibre Energia sobirana, de Ramon Tremosa i Jaume Morron, que a la contraportada ja colpeja clarament així: «Catalunya té el vent concentrat en pocs indrets, zones d’alt valor paisatgístic, però si no produïm prou energia neta, ens haurà d’arribar de països veïns, amb línies de molt alta tensió». No m’he pogut estar de compartir amb el lector la necessitat de buscar i trobar informació. Podrem quedar astorats. El subtítol del llibre citat és una fiblada: «Com Catalunya pot ser autosuficient en energia renovable».
Cada època ha de gestionar els panorames propis, si es vol viure el desig de progrés, que porta sacrificis. Sempre. Tenim reptes essencials que poden afectar sensibilitats molt nostrades. Per exemple, només recordar que els molins de vent sempre s’han de posar allà on bufen els vents.
