Diari de Girona

Diari de Girona

Salvador Sostres

La realitat

Avui a Catalunya ningú no està content però ningú no sap què fer. Hi ha una frustració, hi ha una impotència. A la Generalitat, a l’oposició, a Junts entre ells, al Barça, en alguns restaurants de talent increïble i de molt poca intel·ligència. Tenim problemes, volem solucions que no existeixen, i les que existeixen i són reals no les volem, perquè la realitat no ens agrada.

Esquerra necessita una majoria que no té perquè la que voldria li ha marxat i la que li ofereixen no la vol perquè Junqueras continua embogit amb el “PSC, carcellers”. Junts va sortir del Govern però ahir aquest geni que fa dir-se Albert Batet no li va demanar al president ni eleccions ni la qüestió de confiança, i li va dir: “si ens vol ja sap on som, però hem d’avançar cap a la independència”. Què vol dir avançar cap a la independència? Ningú no ho sap. Jo tampoc. Batet vol pactar amb Esquerra però aquesta Esquerra no li agrada. Laura Borràs fa fer un gest disgust quan el geni Batet va acabar la seva intervenció, però ella tampoc no sap què vol dir avançar cap a la independència, com no sigui aquell autèntic paper d’estrassa que va fer amb el diputat Juvillà, quan tenia una magnífica ocasió de demostrar-nos quines eren les seves conviccions i fins quin punt estava disposada a defensar-les.

Salvador Illa treu cada dia un millor resultat a les enquestes, però encara insuficient. Alguna cosa no acaba de fer bé si enmig de tot aquest desori no és capaç de convèncer una àmplia majoria de catalans que el projecte independentista és mentida y contrari als seus interessos. No és que sigui culpa seva que hi hagi independentistes però forma part de la seva obligació com a candidat guanyar i per tant convèncer la majoria dels catalans, i malgrat el desgavell dels altres, amb tota classe d’espectacles depriments, els partits independentistes encara sumen 71 diputats, i en una enquesta de GESOP, que no sol ser precisament la més favorable a aquesta ideologia política. A mi Illa m’agrada. M’agrada molt. El votaré. Però si amb el ridícul que estan fent els seus adversaris encara no té garantida la presidència, i de carrer, si algun dia decideixen comportar-se mínimament, no tindrà res a fer. La realitat no és guanyar, és governar.

Joan Laporta no sap què fer. Xavi no li agrada, tot i que també creu que la seva idea futbolística es la correcta. Xavi és cert que té aquesta idea futbolística al cap, però després al terreny de joc de la realitat passen d’altres coses, sovint les contràries al que se suposa que és “l’estil Barça”. Laporta diu que no vol fer fora Xavi però sap que si cau a pes, com li va passar a Koeman, no podrà aguantar-lo i haurà de tenir un recanvi. Luis Enrique no li agrada, però és l’entrenador que tothom vol i el que li va recomanar Guardiola. A Laporta només li agrada Guardiola, com a entrenador, i Guardiola es fa el barcelonista, l’independentista i l’Open Arms. Però quan el Jan en el seu deliri li va demanar que per patriotisme tornés al Barça i gratis, el gran patriota solidari li va recordar que cobra del City 27,5 milions d’euros l’any. I per acabar-nos d’ajudar, li va suplicar que no tragués Koeman, quan ja es veia que era un desastre, perquè són molt amics; i ben alegrement ens va vendre el Kun i Ferran Torres, de ben escatològica realitat. No crec que Luis Enrique sigui un saldo, però el Jan creu que serien dos galls al mateix galliner i que les coses no els anirien bé. Al president li agrada molt Thomas Tuchel, l’exentrenador del Chelsea, però no està convençut de la seva idea futbolística. Si el Jan pogués triar, triaria que no passés res i no fer res, però sap que la realitat d’aquest Barça de braços caiguts no li ho permetrà. Cada vegada se senten més de prop el so de les sirenes de les ambulàncies. Però no sabem què fer, perquè no ens agrada la realitat.

La detenció del fill del president del Barça durant el partit del Bernabéu ha obert el debat sobre si era vida privada o pública. Ningú no ha de ser jutjat pel que fa el seu pare, tot i que el que faci el teu fill, d’alguna manera, et jutja. Però és veritat que ser el president del Barça no hauria de dur afegit el càstig que els teus fills siguin exposats pel simple fet de ser-ho. A mi no m’agrada parlar dels fills dels altres i menys d’una escena que crec que es va sobredimensionar, com ho prova que la noia el va acompanyar a comissaria, no el va denunciar i el va defensar.

Sobre els grans xefs de Barcelona tinc poc a dir però molt clar. Ser un gran cuiner no vol dir ser un gran empresari, i si deixeu que el vostre talent es marceixi perquè sou incapaços de d’associar-vos amb bons empresaris que s’encarreguin del negoci, us acabareu morint de gana per bons que sigueu. El talent sense empresa s’esvaeix. El negoci dóna forma, realitat, profunditat a la idea, i els restaurants que no guanyen diners acaben destruint l’esperança, l’alegria, i per tant la creativitat dels genis, que per motius més enllà de la meva comprensió, com més genis sou, menys intel·ligents, i pitjors són les decisions que preneu.

A Catalunya tot va malament. És la Catalunya dels números vermells. Uns diuen que Espanya ens roba, els altres que els independentistes són una xacra. Laporta va baixar al vestuari dels àrbitres, que és com els cuiners que cada dia cuinen millor i cada dia perden més diners i es queixen de tot i de tots però sempre som allà mateix. La realitat no en agrada. La neguem. I lògicament ve el naufragi.

Al final només el fill de Laporta va saber què fer. Quan ja tard va quedar en llibertat va tornar amb la seva nòvia a l’hotel Intercontinental de Madrid on s’estava. Per cert, l’hotel del Barça; ho dic per les esferes públiques i privades, i per la realitat, però també perquè els cambrers que el van veure i atendre van destacar que la parella estava perfectament unida i amorosa, i que van prendre alguna cosa i se’n van anar a dormir, amb els braços llaçats, com pugen a les habitacions d’hotel els que s’estimen molt. 

Compartir l'article

stats