No sé si Lula tornarà a ser president de Brasil o no però jo sempre li tindré respecte. Essencialment perquè en el seu anterior mandat va aconseguir treure de la pobresa a uns 30 milions de brasilers. A l’altre costat hi ha Perón, exemple de com la caritat mal entesa i la corrupció poden portar a empitjorar les coses. Sempre m’ha semblat terrible la pobresa. Te raó Bil Gates quan diu que seria intel·ligent una acció decidida contra la pobresa perquè, per exemple, la pobresa impedeix que molts joves vagin a l’escola, deixa a la humanitat sense el talent que molts d’ells tenen, produeix migracions, fams, etc... Durant la pandèmia, els pobres han estat els més castigats i això, no ho oblidem, ha fet que tots estiguéssim més exposats. En el llibre Repensar la pobresa, dels Premi Nobel d’Economia A.V. Banerjee i E. Duflo, ajuden a revisar idees, expliquen un nou punt de vista, fan un estudi des del punt de vista dels pobres i analitzen com funcionen certs programes sobretot a la Índia. A l’Europa moderna les coses són un xic diferents, els governs han intentat una recepta basada en acostar-se a la plena ocupació i fer funcionar bé l’estat del benestar acceptant el sistema capitalista com a base però amb contrapesos importants que el fan més humà.
A Espanya, la pobresa s’ha disparat sobretot des de la crisi del 2008, durant el darrer període de Zapatero i tot el període de Rajoy. L’austeritat que va aplicar la UE va fer que la pobresa augmentés en tots els països de la UE i Espanya no en fou una excepció. Amb el govern actual, tot i les dificultats que ha hagut de superar (pandèmia, explosió del volcà i ara la guerra de Putin), hem tornat a dades d’atur de principis del 2008. Això té a veure amb les polítiques que ha fet. Durant la pandèmia es van fer programes d’ajuda als més necessitats com l’Ingrés Mínim Vital. Els ERTOs van servir perquè no tanquessin moltes empreses i es conservessin moltíssims llocs de treball, la reforma laboral va facilitar els acords als convenis col·lectius i la reducció de la contractació temporal. La UE, amb un paper cada cop més important de Pedro Sánchez, va rectificar l’error de l’austeritat aplicada a la crisi del 2008 i ha implementat polítiques de corresponsabilitat exemplificades amb la compra de material i vacunes, la coordinació d’accions durant la pandèmia i l’aprovació dels plans Next Generation, de recuperació i altres per ajudar a les economies no sols a recuperar-se sinó a modernitzar-se i ser més sostenibles. Espanya ha fet els deures i avui som dels països que tenen més avançats els PERTE per dinamitzar, modernitzar i fer més sostenible la nostra economia. I ara tenim una discussió sobre fiscalitat, una discussió bàsica perquè si volem tenir uns serveis raonables, un estat del benestar raonable, la fiscalitat és essencial.
Tornaré sobre el tema de la fiscalitat però primer volia fer-los notar els eixos sobre els que s’està treballant. A part de mantenir i reforçar l’estat del benestar es tracta de: 1) dissenyar plans d’ajuda als més vulnerables perquè no quedin desemparats i puguin tenir un mínim per sobreviure, i 2) d’implementar un pla que proporcioni un horitzó de futur a tota la societat reduint l’atur, dinamitzant, modernitzant i fent sostenible la màquina productiva i fent més robust l’estat del benestar. Per poder fer totes aquestes coses la millor conjuntura seria que el país tingues estabilitat, lluny de les baralles partidistes. No dic res de nou si afirmo que el que necessitaria el país seria un pacte de rendes en que es consensuessin les grans línies de futur, sobre economia, salaris o com modernitzar i fer més sostenible el teixit productiu a l’estil dels pactes de la Moncloa. Cada vegada que ho formulo em resulta difícil entendre perquè no es prova de trobar aquest acords però quan un veu el que ha passat amb el poder judicial perd tota esperança d’acord.
I parlem de fiscalitat que és la responsable de redistribuir la riquesa, cosa que als països d’Europa serveix en part per finançar l’estat del benestar. El criteri sempre ha estat el mateix, que pagui més qui més té tenint en compte que la tributació de les empreses ha de permetre la seva continuïtat. El mite de que baixant impostos les empreses funcionen més bé i l’economia creix i compensa la baixada d’impostos s’ha demostrat falsa, ara mateix tenim l’exemple d’Anglaterra on la primera ministra acaba de rectificar la seva aposta de baixar els impostos als rics que havia lloat el PP. Crec que el govern encerta dient que en una situació crítica com l’actual els que han guanyat diners extres per la situació han d’aportar una part a l’Estat perquè aquest pugui ajudar als més necessitats i reforçar l’estat del benestar (la UE ha avalat l’impost als beneficis extraordinaris de les elèctriques).
No fa massa temps una colla de rics a nivell mundial van declarar que podien i alguns volien pagar més impostos i hi ha associacions de dirigents empresarials que defensen que les empreses tenen a part de dirigents, treballadors i clients una responsabilitat social, per exemple, una tributació justa. La fiscalitat que el govern proposa està en línia amb aquestes idees, una baixada d’impostos a les rendes baixes i mitjanes i un augment a les rendes altes. La falta de solidaritat entre CCAA que suposa la baixada unilateral de l’impost del patrimoni a Madrid i Andalusia (no parlem ja de la crida del president andalús perquè el capital català mogui la seva residència fiscal a Andalusia, una declaració de guerra?) s’havia de respondre d’alguna manera. No sé si l’impost a les grans fortunes és el millor (Mas Cullell no en sembla partidari) però almenys compensa la falta de lleialtat d’algunes autonomies.
