La fiscalitat sempre és un aspecte que genera controvèrsia, ja que tots pensem que la qualitat dels serveis públics és insuficient, com a exemple podríem recórrer a la qualitat del servei ferroviari de passatgers, i a l’hora tenim la sensació que el nivell impositiu és elevat, i que ens passem el dia pagant impostos (renda, societats, IVA, etc...). Els economistes ens trobem molt còmodes analitzant la realitat, que intentem objectivar numèricament, el que ens permet extreure conclusions, que considerem objectives.
Així, com a punt de partida, podem considerar que la pressió fiscal a Espanya és insuficient, comparada amb els nostres socis europeus, d’altra banda, sembla que la puntualitat dels trens no és la més eficient (a excepció de l’alta velocitat), però que a l’hora el conjunt de serveis públics són relativament solvents, especialment en sanitat i educació, on el grau de cobertura i accés és rellevant, malgrat les ineficiències o imperfeccions del sistema. Per tant, més enllà de la insatisfacció generalitzada de la opinió pública sobre la classe política, qui gestiona el pressupost públic, sota el meu entendre, l’oferta de serveis públics és fins i tot superior, al nivell de cost associat (finançat a través d’impostos). El que em porta a pensar, també des d’un punt de vista objectiu quantitatiu, que la persistència en el dèficit públic, s’explica per la quantitat o qualitat dels serveis públics, i un nivell d’ingressos insuficient, derivat en part de la menor pressió fiscal (i en part també pel frau fiscal, etc...).
En suma, per tant, també com a hipòtesi inicial considero que el debat sobre la fiscalitat s’hauria de concentrar en quines figures impositives millorem per a establir una imposició millor, que ens permeti una major recaptació, i que aquesta sigui més eficient a l’hora que, sota el meu criteri, busqui una millor redistribució de la renda.
Per tant, el debat de les darreres setmanes, sobre la competència fiscal sobre l’impost del patrimoni entre comunitats autònomes, ens allunya del que m’agradaria sobre la eficiència i distribució de la renda. Tot i que comparteixo, que aquest és un impost ineficient, tant des d’un punt de vista objectiu, ja que aconsegueix ràtios de recaptació molt poc significatius, com per a que estableix una doble imposició sobre les rendes i penalitza l’estalvi. No obstant això, per l’altre banda és un impost totalment redistributiu, que permet teòricament (ja que en la pràctica només afecta a un 1,5% dels contribuents a Catalunya) gravar les rendes del capital, respecte a les rendes del treball, buscant una major redistribució de la renda.
No obstant això, s’ha de reconèixer que és un impost amb poca profunditat, i que si no hi ha un acord (entre comunitats autònomes) o com recomanava, Thomas Piketty, entre les grans economies mundials, que gravin les grans fortunes, és un impost que no té sentit pràctic, ja que la competència fiscal (dumping fiscal) entre regions, provoca la seva eliminació. En suma, i malgrat contradiu el meu plantejament inicial, no perdem més temps en discutir impostos que no soc efectius, malgrat busquen una major equitat entre contribuents, pel que coincideixo amb la opinió de l’Andreu Mas-Colell, que és un impost que tendirà a la seva eliminació.
