Diari de Girona

Diari de Girona

Jordi Bosch

El 28-O de 1982 a Girona

Felipe González assolia un poder immens i a casa nostra es consolidava el feu convergent

Felipe González, amb Josep lópez de Lerma i Joaquim Nadal en una visita a Girona. MARCAL MOLAS

Com totes les diades de Sant Narcís, el 29 d’octubre, el Bisbe de Girona oficia una cerimònia solemne a Sant Fèlix en commemoració del patró de la ciutat. El llavors titular de la diòcesis, Jaume Camprodon, es dirigia el 29 d’octubre de 1982 als assistents, amb l’alcalde de la ciutat Joaquim Nadal al capdavant de les autoritats, quan l’inici de la seva homilia els va espavilar de la seva somnolència: «estic segur que ni vostès ni jo mateix aquest matí, quan ens hem llevat, hem pensat en Sant Narcís el nostre patró, sinó en veure si d’una vegada sabíem quin era el resultats de les eleccions d’ahir ; de fet jo me’n vaig anar a dormir sense notícies» rematava el Bisbe Camprodon.

La somnolència esmentada venia donada perquè a les cinc de la matinada, sis hores abans de la missa solemne, davant mateix de la Catedral, al Cafè l’Arc d’en Lluís Bonaventura («l’únic cafè del món que té una catedral al pati») la gent de la llavors dinàmica Radiocadena, en Lluís Falgàs, en Ramón Rovira, en Miquel Diumé i en Joan Albert Argerich entre d’altres havien organitzat un programa en directe amb els polítics gironins un cop s’havien conegut els resultats definitius a les eleccions generals del 28 d’octubre de 1982, vigília de Sant Narcís.

Va tenir la gràcia de l’improvisació i de la connivència tradicional entre periodistes i polítics de la ciutat amb l’Arc com a protagonista. Fou una vetllada mítica.

Les eleccions de l’octubre de 1982 suposaren una enorme victòria socialista amb 202 diputats, 26 per sobre de la majoria absoluta, guanyant a totes les províncies excepte en set, una d’elles Girona, on es va imposar CiU. La Unió del Centre Democràtic que havia pilotat la transició amb Suárez, substituït per un Calvo Sotelo que va llençar la tovallola, fruit de les desavinences i baralles internes i amb el seu consell de ministres incapaç de pactar un avantprojecte de pressupostos va passar de 165 a 12 escons. La meitat dels perduts anaren a l’Aliança Popular de Fraga Iribarne. Felipe González assolia un poder extraordinari.

A aquella campanya havia venut molt bé l’idea del canvi que va definir contestant a una pregunta d’un bon amic meu (i d’en Lluís Falgàs), el periodista gadità Pepe Oneto com «que España funcione». Aquelles eleccions varen inaugurar una llarga dualitat de vot a les eleccions parlamentàries als anys següents.

El PSC guanyaria les eleccions als congrés a Catalunya i la CiU de Jordi Pujol les que decidia el govern de la Generalitat. Jaume Casademont, Josep López de Lerma, Lluís Maria de Puig, Joan Manel del Pozo, Joan Botanch, Ramón Sala, Narcís Oliveras, Josep Rahola i Francesc Ferrer foren escollits diputats o senadors per Girona. Amb tots hi he tingut una bona relació quan no era directament amistat i malauradament molts ja no hi són excepte en Josep López de Lerma, articulista del diari i en Joan Manel del Pozo.

He tingut algunes ocasions de tractar a Felipe González per la meva activitat periodística o televisiva perquè dos anys després ja em vaig instal·lar a Madrid. Sempre han estat petits contactes o coincidències en esdeveniments. De fet solia parlar ell i els altres escoltàvem. Només hi va haver una excepció. La campanya del referèndum per restar a la OTAN de la primavera de 1986, quan el PSOE havia fet bandera al 1982 de que marxaria.

El PSOE va fer una tasca fina amb els periodistes de la mà d’Helga Soto, mítica cap de premsa socialista i del membre de l’executiva socialista Alejandro Cercas (cosí del gironí Javier Cercas). S’hi jugaven tant que portaren als periodistes polítics, jo era corresponsal a Madrid de l’Avui i del Diari de Girona, a fer un cafè a la Moncloa en petits grupets. Això et posava a cent.

El dia que em va tocar a mi, jo ja sabia com anava la trobada per altres convidats anteriors. Ens serviren uns cafès i Felipe González va treure una caixa d’havans, quins temps aquells! Uns Cohibas amb l’anella «Presidente del Gobierno» que, segons va dir, li regalava Fidel Castro.

Va abandonar un moment el despatx, jo estava ample i còmode al sofà presidencial, amb el puro i pensant com explicaria a Girona aquell moment quan no se’m va ocórrer cap altre cosa que agafar un parell de puros de la caixa i posar-los a la butxaca de la meva jaqueta. Per fer-ho ràpid, ell se’n va adonar, els hi vaig tornar i rient els va dipositar a la caixa que em va regalar sencera. Queda clar que al menys hi ha un català que ha tret alguna cosa de la Moncloa i aquest soc jo.

Compartir l'article

stats