El que ha passat a Londres aquesta setmana és un indicador que mostra que l’economia està perduda, que no sap el que ha de fer, s’ha espatllat. Que una primera ministra duri 45 dies al govern, la meitat dels quals els va dedicar al protocol de l’enterrament de la reina Isabell II, ja diu molt del que ha passat. La part més important, però, és que va començar a treballar amb la intenció d’aplicar un canvi radical en l’economia. Liz Truss volia que l’economia britànica creixés amb força. Per fer-ho va intentar aplicar allò de «més fusta, que és la guerra», més gasolina al foc.
És un episodi important, perquè mostra com l’statu quo financer no acaba d’entendre el que li passa al món. L’economista Jorge Fabra deia aquesta setmana que la pujada del 8,5% sobre les pensions no seria inflacionari, segons ell perquè els pensionistes no produeixen béns ni serveis i, per tant, no faran apujar els productes en els que treballarien. En la meva opinió, la inflació es deu a un desequilibri entre l’oferta i la demanda, i els pensionistes son una part important de la demanda, fet pel qual, si no disminueix la demanda, la inflació continuarà desbocada.
Això és el que no van entendre a Londres. El món està immers en una concatenació de fets que no sap resoldre: la pandèmia va frenar en sec la globalització, el tancament de les centrals de carbó va augmentar la demanda de gas fins nivells difícils d’abastir, la injecció de diner als sistemes dòlar, euro i iuan va ser excessiu, augmentant la demanda mundial, la guerra d’Ucraïna ha afectat el subministrament bàsic de gas a Europa i ha encarit la producció mundial de cereals... Resoldre aquesta equació complexa no es pot fer abaixant impostos a les rendes més altes, creant més dèficit públic i més deute públic. El mateix mercat financer, al que anava dirigida la mesura d’abaixar impostos, li va dir que allò no era possible, que l’acció no acabaria bé.
Sortir de l’atzucac on es troba l’economia mundial no serà fàcil i requerirà un nou model. Qualsevol mesura que s’ha aplicat des de 1980 ha estat sempre aportar més diner als mercats per possibilitar que la demanda creixi. Però ara, per primer cop des de 1979, el que cal és que la demanda baixi per trobar un nou equilibri amb l’oferta. El 1979 allò va durar fins el 1986, un període més llarg que els cicles electorals. I, és clar, els polítics no accepten que el seu mandat sigui restrictiu en consum de productes i serveis, que hagin de retallar prestacions socials, que hagin d’augmentar les partides a ajudar a les famílies que no arriben a cobrir les seves necessitats bàsiques...
L’altre problema greu que té l’economia en aquest moment, apart que l’elit econòmica s’ha fet un embolic en noves solucions, és l’exagerada volatilitat de l’economia. Sabem que hem de fer la transició energètica i que hem de disminuir l’extracció de recursos, a Catalunya des de 100 milions de tones fins a 49 milions. Això només es pot fer disminuint la demanda i invertint en nous processos que permetin la transformació. Doncs bé, per fer inversions es necessiten senyals clars per fer possible el canvi de productes, de maquinària o de procés. Per exemple, per substituir el calor del gas natural es pot invertir en la producció de biogàs, de syngas, amb gasos calents, amb hidrogen o amb resistències elèctriques. Qualsevol d’aquestes solucions tenen valors d’inversió que s’han d’amortitzar. Les inversions, encara que a algú no li sembli, s’han de tornar amb interessos. Si una d’aquestes inversions en la fabricació d’un determinat producte obté un calor més car que el gas natural, té el risc d’acabar en fallida, pel fet que la resta del mercat no ho haurà fet.
Avui el preu del gas natural ha deixat de ser un senyal. A veure, quin preu hem d’agafar de referència de gas, el de 339 €/MWh que hi havia el 28 d’agost passat? O el de 5,8 €/MWh que hi havia el juliol de 2019? En el darrer any hem tingut un preu mínim de 64 €/MWh el 30 d’octubre 2021, pics de 178 el desembre 2021, de 225 el març 2022, i de 339 a l’agost 2022. En aquest període d’un any hem tingut una base d’aproximadament 80 €/MWh a la que sembla que es dirigeix el preu d’ara. Però ningú te clar que el preu no acabi com el d’avui a 41 €/MWh o molt inferior, per exemple a 30 si ve d’Estats Units. Amb aquesta incertesa, com es pot fer una inversió per substituir el gas? A principis dels anys 1980 vaig veure com alguns industrials havien substituït les calderes de fuel oil per calderes de carbó i de biomassa. Quan era hora de posar-les en marxa el preu del petroli havia baixat i no les van engegar.
He comentat a la Mar Reguant, la màxima especialista a Catalunya en CO2, la raó per la que la UE va posar els drets ETS de CO2 al mercat financer, amb tanta variabilitat que tampoc fa de senyal adequat per a les inversions. Perquè si fos fix seria equiparable a un impost, i això l’elit econòmica no ho vol, em va dir. Divendres el canceller alemany va admetre que cal actuar per disminuir la volatilitat dels mercats, però sense dictar un preu fix del gas mundial, va dir. Estic segur que cal aprendre a regular millor els mercats, traient-los la volatilitat per fer-los més transparents i previsibles. La Mar em va explicar que al mercat de Califòrnia van començar a aplicar un cap i un floor (un terra i un sostre) al mercat de CO2 i poc a poc van anar apropant els dos límits fins que al final va ser com un preu fix. És un exemple de com es pot fer.
Regular mercats, treure diner del sistema que va a la demanda, pensar noves formes de finançament per a la nova economia del cotxe elèctric, de la rehabilitació d’habitatges, i per a les fonts renovables, hauria de ser la base del nou model de l’economia. Pensar que podem fer molt més del mateix, l’economia del Business As usual (el que hem fet sempre) és un error que ha pogut copsar en pròpia pell Liz Truss. Caldrà pensar diferent per resoldre el desordre abans que ens aboqui a un col·lapse.
