Després de L’instint i de La saviesa, arriba el tercer volum de l’Obra poètica de Josep-Ramon Bach, corresponent al període 2005-2014, crucial en la seva trajectòria, i ho fa amb un títol ben representatiu d’una dimensió essencial en la vida de l’autor, La solitud, que podem associar d’entrada a l’estudi on, aïllat, treballava, envoltat de llibres i objectes que estimava. Josep-Ramon Bach creia més en l’instint, en la intuïció (anota: «La intuïció és la brúixola del poeta»), que en l’academicisme racionalista, i aspirava a la saviesa per aconseguir, des de la poesia, una consciència més nítida de la pròpia existència (el seu mite de Kosambi n’és un clar exponent). Pel que fa a la solitud, cal reconèixer que, tot i la seva implicació inicial en moviments literaris generacionals, va acabar optant per prioritzar el seu camí personal més que no pas la identificació amb un grup determinat que pogués condicionar aspectes formals o temàtics de la seva producció poètica. Josep-Ramon Bach no era un home gregari. Va escriure: «Quan més escric, més sol em trobo». Aquest volum inclou nou llibres, dels quals quatre són inèdits. Hi trobem poemes en vers i en prosa en uns textos on conflueixen admirablement la mirada crítica i la tendresa, la memòria commoguda i la lucidesa descarnada, la màgia d’un home creatiu i el talent d’un expert dominador de la paraula, un territori ric d’ombres i de llum a les seves mans. Entre els poemaris inclosos dins La solitud cal destacar cims com Caïm, Premi de la Crítica «Serra d’Or», que Manuel Costa, defineix com «Un crit d’angoixa i de revolta davant la crueltat humana», L’estrany, que segons Ricard Mirabete constitueix «un retrat líric i moral de la figura del poeta que viu i pensa en relació amb els altres i amb el món que l’envolta», i Secreta Dàlia, que va guanyar el Premi Vicent Andrés Estellés. Entre els llibres inèdits vull assenyalar L’equívoc, on Bach parteix d’una experiència trasbalsadora que va patir quan tenia 8 anys: la mort de la seva mare per un equívoc mèdic en una transfusió errònia de sang. La solitud és un volum que recull algunes de les fites més altes de la poesia de Josep-Ramon Bach i títols cabdals per a una comprensió consistent de la seva obra, com L’enunciat. I hi descobrim excel·lents poemaris inèdits que ens ofereixen perspectives noves des d’on aproximar-nos a un coneixement més complet d’un poeta clau de la literatura catalana dels darrers cinquanta anys. Capbussant-nos en les pàgines de La solitud, podem gaudir d’un autor en una etapa de plenitud. Sense que hi minvin ni la sensualitat vitenca ni la intuïció poderosa, s’enriqueixen ara amb una mirada amarada de saviesa, de densitat humana i de tendresa d’algú que, conscient de la fragilitat, assumeix la perplexitat sense abandonar la ironia. Davant d’una obra d’aquest gruix i d’aquesta magnitud, bastida amb tenacitat i ambició, no podem deixar de sentir i d’expressar profunda gratitud.
