La Llei de Memòria Democràtica, aplicable des del 21 d’octubre d’enguany, ha decebut els partidaris d’investigar sobre els desapareguts del franquisme, d’acabar amb la impunitat dels responsables dels crims i d’avançar en la reparació dels danys causats a les víctimes.
Per contra, ha irritat profundament els nostàlgics de la dictadura, que l’han qualificat de revengista, de trencar la convivència i «d’enterrar l’esperit de la transició democràtica».
De fet, la normativa aprovada és una modificació de la llei 52/2007 de 26 de desembre, del govern de Rodríguez Zapatero, amb l’objectiu de recuperar, salvaguardar i difondre «la memòria democràtica, entesa com a coneixement de la reivindicació i defensa dels valors democràtics i els drets i llibertats fonamentals».
Ara bé, aquests propòsits seran foc d’encenalls si hi ha retards injustificats, manca de finançament o desídia dels governs central, autonòmics i locals.
La llei preveu una comissió per contribuir a esclarir les violacions dels drets humans durant la Guerra Civil i la dictadura, així com una altra comissió per analitzar el període que va des de la Constitució de 1978 i el 31 de desembre de 1983. També hi haurà una comissió tècnica per estudiar el conjunt de mesures de reparació de caràcter econòmic. Massa comissions. Ja se sap que, quan es vol que una qüestió es demori, només cal crear una comissió.
Certament, a la llei es declara il·legal el règim franquista i les condemnes i sancions produïdes. Són declaracions necessàries, però només tenen efectes catàrtics.
En canvi, són avenços reals: la responsabilitat de les administracions en la localització i la identificació de persones desaparegudes; la creació d’un banc d’ADN de víctimes; l’adquisició de la nacionalitat espanyola dels descendents dels exiliats (malgrat les limitacions imposades); la supressió d’alguns títols nobiliaris; la revisió i revocació de condecoracions i recompenses i el dret a l’accés als arxius públics i privats, entre altres mesures.
Així mateix, l’apologia del franquisme serà motiu per instar a l’extinció de fundacions i la dissolució d’associacions que l’enalteixin, tot i que serà difícil provar que les seves activitats suposen «un menyspreu i humiliació de la dignitat de les víctimes».
És clar que la memòria històrica sempre és selectiva. Per tant, que s’hi posin fulles els pobres d’esperit pensant que la llei obrirà ferides i que s’ha de deixar en pau el passat.
Els vençuts de la Guerra Civil i els represaliats de la dictadura es mereixen, com a mínim, una llei que, malgrat llums i ombres, els retorni la dignitat, encara que no reculli amb tota l’amplitud els principis de veritat, justícia i reparació. Per això, cal continuar la lluita.
