Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Pere Lladó

Pedro Sánchez no s’arronsa

Els enfrontaments entre Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo han servit per despertar el Senat espanyol. El cap de l’oposició demanà a l’estiu un debat sobre economia al president del govern. Estava convençut que tindria la negativa com a resposta, però ves per on anava del tot equivocat, tant ell com els seus estrategues. Pedro Sánchez l’acceptà davant l’escepticisme dels dirigents del PP. I no en va tenir prou amb un que la proppassada setmana ja es celebrà el segon. Allò que tots els presidents intentaven estalviar-se –des d’Adolfo Suárez fins a Mariano Rajoy– s’ ha estroncat. I per primera vegada, el líder de l’oposició va a remolc.

El PSOE sap que va per darrerr en les enquestes per molt que recentment el CIS ho volgué disfressar, i és conscient que té un any per endavant per revertir-les i a fe que ha encetat un full de ruta que de moment li està donant resultat.

Si bé en el primer debat Sánchez volgué ridiculitzar Feijóo, tot presentant-lo com un aspirant amb greus mancances –cometé un gravíssim error en desconèixer la prima de risc–, en el segon el president fugí del cos a cos i es presentà com un home d’estat amb un programa econòmic clar, al qual no pogué rebatre el líder gallec.

Avui les grans polítiques venen marcades des de Brussel·les i el marge d’autonomia és més aviat escàs, per la qual cosa davant l’allau de xifres i propostes de Sánchez, el seu oponent no sabé què contestar i fou incapaç de presentar una alternativa mínimament creïble.

Una vegada més el PP s’hagué de refugiar amb l’espanyolitat. Els atacs a una part important de Catalunya foren constants. Feijóo continuà amb la cançó enfadosa que els nens a les escoles no poden parlar en castellà, tot afegint ETA i les víctimes del terrorisme. Aquest discurs gaudeix encara de molts adeptes en l’Espanya profunda, però la gran pregunta de Sánchez restà sense resposta. L’interpel·là en aquest sentit en dir-li si preferia la Catalunya d’avui o la del 2017, quan governava Rajoy. I certament, la pregunta no va trobar resposta en el líder de l’oposició.

Pedro Sánchez demanà la col·laboració dels bancs i les grans empreses per superar la crisi, que es pot agreujar aquest hivern. I d’altra banda, afirmà que per protegir el benestar dels ciutadans calia corresponsabilitat fiscal. Proposà gravàmens per als dos sectors i un impost per a les grans rendes. I aquí Núñez-Feijóo s’hagué de resignar perquè les autonomies del PP han proposat a la lleugera rebaixes fiscals per als més rics i a la vegada el seu programa electoral –defensa el mateix que el defenestrat Pablo Casado– no comparteix un augment de la fiscalitat per a entitats bancàries i les empreses energètiques. La seva única proposta fou que cal canviar un govern de coalició d’esquerres per un del PP i que cal eliminar ministeris i càrrecs de confiança, la qual cosa es pura demagògia perquè el seu partit no ho ha practicat ni a l’Estat ni als territoris que governa.

Sánchez sap de les dificultats que pot comportar aquest hivern la guerra a Ucraïna, però intenta vendre optimisme davant el pessimisme del seu oponent. Avui és molt difícil combatre decisions del govern espanyol que han servit per salvar empreses i molts llocs de treball. L’augment de les pensions, els ERTOs o els préstecs ICO són armes de Sánchez que difícilment pot combatre Feijóo.

Avui molts països viuen situacions complicades. Sense anar més lluny es poden observar els casos d’Anglaterra –que no aixeca el cap des de la seva sortida de la UE–, França –amb unes vagues que paralitzen sectors importants del país–, Itàlia –que ha iniciat l’aventura de l’ultradreta amb matisos feixistes– o Alemanya –amb una gran dependència energètica de Rússia–. Tot plegat fa un panorama complicat en el qual Espanya avui juga un paper d’un cert lideratge i en aquest sentit Pedro Sánchez està disposat a presentar batalla fins al darrer moment. A nivell europeu comparteix la majoria de mesures econòmiques de la UE, la qual cosa deixa en fora de joc les crítiques constants de Feijóo a Brussel·les, que argumenta uns posicionaments que ni els seus col·legues comparteixen.

Compartir l'article

stats