Diari de Girona

Diari de Girona

Pep Prieto

El debat anual

Com que som cíclics, cada any per aquestes dates s’obre aquest debat tan absurd que confronta la castanyada i Halloween. Els defensor acèrrims de la primera tradició entenen la segona com un exemple de colonització cultural i que la seva creixent implantació va en detriment de les essències. El primer que s’hauria de dir és que el consum de la castanya, per més que s’hagi tornat part del costumari, no és exclusiu de casa nostra. N’hi ha en altres països, i de fet no ens trobem ni entre els principals productors del món. No deixa de ser contradictori que una cultura que no amaga el seu orgull quan exporta les seves tradicions, o quan aconsegueix posar-les en boca de persones d’altres països, s’emprenyi quan una festa suposadament aliena té un evident un impacte en el nostre ecosistema social. A més, seria discutible això que Halloween és una invasió ianqui, un atac a la nostra iconografia, una imposició vinguda del «mainstream», bla, bla, bla. Fa anys, segles, que la nit del 31 d’octubre, avantsala del nostre Tots Sants, adopta múltiples formes a molts llocs del món, ja que al capdavall no deixa de ser la nit que simbolitza els trànsits cap al Més Enllà. Sense oblidar que normalment s’associa a la figura de l’Home del Sac, que n’hi ha tots els països i estan estretament relacionats amb aquesta data. A banda que no tots tenen l’estètica, la història i els objectius de Michael Myers. La iconografia de Halloween pot agradar més o menys, però no deixa de ser una bona notícia que per una vegada allò sinistre i escabrós, allò que perviu en la nostre noció del que hi ha entre la vida i la mort, sigui el pretext per a una celebració i no per a una lamentació col·lectiva. Prou merdós és constatar que som efímers i que els que han marxat ja no tornaran mai més com per a sobre viure en una cerimoniosa i permanent nostàlgia basada en bàlsams de dubtosa eficàcia. És fantàstic veure criatures disfressades de zombis pel carrer, ornamentacions amb aires de cementiri a les cases i aquest homenatge general a les atmosferes macabres. Això, mal els pesi a alguns, no és patrimoni dels nord-americans, sinó una celebració de la vida i dels seus potencials misteris, començant pel més vell de tots ells. Per això el més coherent és fer una marató de pel·lícules de terror fotent-te un bon grapat de castanyes i deixar-te de debats estèrils. Totes les tradicions s’enriqueixen quan dialoguen, i més quan són tan transversals (i compatibles) com aquestes.

Compartir l'article

stats