Hi ha equips de futbol que els aniria millor prescindir de l’entrenador i jugar com fèiem a l’escola: tu de defensa, tu de davanter, deia decidit el capità, que era el nano més hàbil amb la pilota als peus. Penso en els entrenadors que volen un equip d’autor, capficats en el 4-3-3 o en el 3-4-3, s’obliden que els jugadors no són peces en un tauler d’escacs sinó que per les seves venes també corre sang i com la resta de mortals pateixen desamors o restrenyiment. M’imagino la cara d’un d’aquests entrenadors a qui la premsa li regala elogis com ara: «morirà amb el seu estil», després de tota una setmana preparant minuciosament l’estratègia pel proper partit, en veure com una pilota que ranqueja com si estigués desinflada s’esmuny entre les cames del porter o com un defensa fa un Piqué com així es coneix la badada. Els aniria millor als mossos d’esquadra si en comptes de canviar els capitans amb una freqüència que mareja l’equip, canviessin l’entrenador?
Les explicacions donades pel conseller Elena i el Director General de la Policia Pere Ferrer –si no fa gaire en aquest mateix espai em preguntava a què dedica el seu temps el DGP era perquè no m’havia pres la molèstia d’anar a la porta del seu despatx i donar la volta al rètol que hi penja i llegir: CPP: Comissari Polític de la Policia amb la qual cosa em vaig imaginar el senyor Ferrer dictant informes sobre la idoneïtat dels comissaris o informant sobre la seva avaluació en un racó de la cafeteria al Conseller, sent una idoneïtat positiva la que puntua alta en fidelitat i baixa en iniciativa pròpia i a l’inrevés una idoneïtat negativa, o responen cartes de queixes de ciutadans sobre conductes inadequades d’algun mosso, argumentant que es tractava d’un malentès- sobre la destitució del Cap dels mossos, el comissari Estela, era per una discrepància sobre si havien de ser dos o quatre les dones en la cúpula dels mossos, resulten puerils. És més creïble com ja s’ha apuntat que Estela no estigués d’acord amb un comandament coral tal com pretén imposar la conselleria. Ens podem imaginar una Presidència de la Generalitat coral, o en la del Barça, o en la d’una escala de veïns, o una direcció coral d’un diari? Tants caps, tants barrets. Allà on mana molta gent, en realitat no mana ningú.
Per aquesta raó si un servidor fos Conseller d’Interior o el CPP també veuria amb bon ulls el comandament coral. Si una peculiaritat el caracteritza és la seva porositat, i que permet a la Conselleria en posar el nas en el taller dels mossos i els comissaris comunicar a la Conselleria sobre investigacions sensibles o explicar indiscrecions de companys. Un comandament coral no sol afavorir la lleialtat entre companys, afavoreix la competició per ser l’escollit per poder entrar sense trucar al despatx de qui mana de veritat. Una altra cosa seria que el Cap dels mossos fos una persona de solvència contrastada com ara el comissari Sallent, persona hàbil i amb visió de futur, que de manera interina exerceix de Cap dels mossos. És recordada la visita que el tàndem Sallent-Ferrer feren a la presó per un intercanvi de parers amb l’Oriol Jonqueras. Casualitat que al Major Trapero se li adjudiqués un despatx més petit després que ERC agafés la Conselleria d’Interior. Tampoc és casualitat el desterrament del comissari Rodríguez després que es negués a entregar-li al seu Cap Sallent, les causes que podien fer dubtar de l’honorabilitat de Laura Borràs i Miquel Buch. Creure com pretén el Conseller que no pot haver-hi cap ingerència política en algunes investigacions policials, és creure que la terra és plana i va ser creada en set dies.
