La pròxima nit del 31 d’octubre, nit de difunts, un grup de figuerenques i figuerencs –sens dubte, una bona colla de friquis rematats– ens tancarem a les instàncies del Castell de Sant Ferran a departir sobre el terror i les seves diverses projeccions, a compartir experiències, cabòries i el que faci falta al voltant del gènere, a fi d’extreure un relat per cap que faci –com deia la meva iaia– «cagar les calces». Original manera de reviure l’efemèride, altrament dita «nit de Halloween», tot evocant l’essència d’aquella mítica reunió celebrada a la Villa Diodati suïssa fa poc més de dos-cents anys, en concret, el setze de juny de 1816, entre algunes de les més brillants personalitats creatives de l’òrbita britànica, dones i homes com Mary Shelley, mare del celebèrrim monstre de Frankenstein i, amb ell, de la ciència-ficció; Lord Byron, poeta romàntic per antonomàsia i pare del gran heroi sofert i existencialista encarnat, a tall biogràfic, en el seu inexcusable Don Joan; o qui va ser el seu metge i assistent, i també diana de moltes de les seves burles, John William Polidori, autor d’El vampir, primer relat vampíric conegut, el qual, anys més tard, seria font d’inspiració inexcusable del Dràcula de Bram Stoker. Si bé és cert que hi ha una distància abismal entre aquella tropa de sofisticats bohemis consumidors d’al·lucinògens i nosaltres –bàsicament les butxaques–-, també ho és que l’atracció i fascinació pel terror i l’horror que sentim pel fet, gens menyspreable, de ser natural o veí de Figueres (i que tothom ho interpreti com vulgui), ens acosta i agermana.
Per entrar en situació, aquells refinats hostes de Villa Diodati van iniciar la vetllada llegint i debatent en veu alta extractes del Faust de Goethe o alguns relats del Phantasmagoriana, recull de contes de terror alemanys, que, sumats als efectes de la ingesta d’opiacis i de vi en cranis humans trepanats, tot plegat va provocar un seguit de macabres visions entre els assistents que Byron va saber reconduir a la redacció d’una narració de gènere. I la resta ja és història. Desconec si en aquest remake d’aquelarre creatiu al Castell de Sant Ferran, per entrar en matèria, debatrem sobre les mostres més punyents i variades del terror actual (com el nivell de molts polítics i tuitaires, l’onada woke, el reggaeton o el possible retorn del FC Palanques a l’Europa League), ni si consumirem tripis o beurem vi de l’Empordà com si no hi hagués demà (per falta de subministraments a l’entorn no serà), però el que és innegable és la voluntat de la proposta i dels seus gurus, la Montserrat Segura i en Carlos Acedo, d’erigir-se, amb els relats, llegendes i contalles resultants, siguin terrorífics, sagnants o fantàstics, en el germen d’una literatura gens explotada a la ciutat, i amb ella com a eix vertebrador. Només per això, ja paga la pena tenir invitació a la festa. Jiar, jiar, jiar…! (riure malèfic).
