Costa d’entendre que les màfies puguin campar alegrement ocupant pisos i cases i que la justícia trigui mesos i mesos en actuar, mentre els propietaris no només no poden accedir al seu habitatge, sinó que en moltes ocasions reben insults, amenaces i agressions si pretenen recuperar el que és seu.
Cal distingir entre les ocupacions de les màfies i els desnonaments de famílies que no poden fer front al lloguer o a l’hipoteca. Són coses diferents i caldrien solucions diferents, que els poders públics haurien de saber aplicar. Que un individu violent, que amenaça, que no respecta els drets dels veïns, que ha buscat coartades per endarrerir al màxim el seu desallotjament i que sap que un cop al carrer podrà entrar en un altre habitatge i repetir la mateixa funció, no hauria de tenir cap tipus de consideració. No pot ser que a aquests individus l’ocupació els surti gratis com passa des de fa temps.
Sabem que la justícia aquí és molt garantista, però una cosa és que es vulguin assegurar els drets de totes les parts i una altra que tothom sàpiga que hi ha uns individus que fan el que els dona la gana, amenaçant a qui se’ls posi al davant i que es digui que no s’hi pot fer res, perquè la justícia necessita els seus temps per determinar si es tracta d’una ocupació il·legal o no, encara que tothom n’estigui convençut.
De casos en què no hi ha dubtes sobre l’ocupació il·legal n’hi ha molts. És sabut que si no es detecta l’ocupació a les primeres hores, la policia ja no hi pot res, fins que no hi hagi una ordre judicial. Doncs bé, els ocupes fan servir tota mena d’estratègies, per exemple fer-se dur una pizza a la casa ocupada per tenir un rebut que serveixi com a prova que habiten en aquell habitatge des d’un dia determinat. O el cas que es va viure fa pocs dies Mataró, on quatre ocupes van entrar en un local propietat d’una senyora gran i quan ella en companyia d’un veí els van intentar convèncer que marxessin del local, van tirar d’una empenta la dona per terra i van estomacar l’acompanyant amb un cop de pal al cap.
Segur que en la qüestió dels habitatges s’han fet les coses molt malament i que s’ha desnonat famílies vulnerables perquè no podien pagar la hipoteca. Segur. I encara és més llastimós veure com l’entitat financera que ha promogut el desnonament, després té l’habitatge tancat sense fer-ne cap ús i deixant que es degradi, quan hauria estat molt més lògic pactar amb la família un lloguer tou o alguna espècie de demora en el pagament en espera que millori la seva situació econòmica, perquè traient-los s’agreuja el seu problema i l’entitat financera no recupera els diners que confiava cobrar.
Els grans tenidors d’habitatges no són innocents en aquest conflicte. L’especulació amb un bé bàsic com el de l’habitatge no s’hauria de permetre, perquè ja es veu la desproporció que hi ha entre els sous que es cobren i el cost que té un habitatge. Això per no parlar de la manca de pisos i cases de lloguer.
Ara el president del PP, Alberto Núñez Feijóo, vol canviar les lleis per desallotjar els ocupes en 24 hores i això està bé. Llàstima que el seu partit observés sense fer res el desallotjament sagnant de moltes famílies a causa de la crisi financera de 2008. En aquells moments, Rajoy i els seus es van posar de perfil, mentre les entitats financeres intentaven salvar actius patrimonials a base de desnonar famílies que havien perdut la feina i la capacitat per pagar la quota de la hipoteca.
L’ocupació il·legal no hauria d’existir, però els desnonaments immorals, tampoc. La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) hauria de mantenir una actitud clara i sense ambigüitats si vol que la societat se la continuï mirant amb simpatia, perquè els que pateixen els problemes de les màfies i del mal veïnatge acostumen a ser classes populars que, en moltes ocasions, no poden canviar de pis o de barri perquè els seus ingressos no els ho permeten.
