Va ser Aristòtil qui va definir l’ésser humà com a «zòon politikon», és a dir, animal polític (no només social; altres animals són socials, però no creen ciutats ni estableixen els mecanismes per participar en la seva governació). Si l’humà és un ésser polític, totes les dimensions de la seva activitat n’estan amarades, i això inclou els nivells i estructures de l’administració pública, que té objectius polítics marcats i aplica directrius polítiques emanades de qui té el poder per fer-ho; en democràcia, algú elegit pels ciutadans o els seus representants. Això inclou la policia, naturalment; en un moment determinat són possibles diverses polítiques de seguretat, i el governant, que legítimament en tria unes o unes altres, ha d’estar segur que l’estructura del cos policial respon a les directrius marcades. Altra cosa significaria cedir una decisió eminentment política a uns funcionaris que no deuen el càrrec al vot popular sinó a mecanismes d’ascens professional i promoció en l’escalafó. Però a Catalunya, com que ens agrada organitzar i guanyar concursos de puresa immaculada, ens esverem perquè el conseller de torn posa i treu comandants en cap dels Mossos d’Esquadra, i parlem constantment d’ingerència política. A tots aquells a qui la situació espanta i atabala: sàpiguen que a Espanya el director general de la policia, equivalent al nostre comandant en cap, el nomena el Govern, i el seu adjunt i cap operatiu, així com tots els subdirectors generals, els designa el ministre de l’Interior. L’actual director general va ser conseller i president del Parlament de Castella-la Manxa, el seu predecessor va ser delegat del Govern a Extremadura, i l’anterior, Ignacio Cosidó, diputat i senador, fou l’autor del famós missatge sobre controlar per la «porta del darrere» la sala penal del Suprem. I així podem anar remuntant la llista en la certesa que trobaríem molts més polítics que funcionaris. En la comparació de sistemes, Catalunya no en surt pas gaire malparada.
