Aquests dies que tots els mitjans ens informen minut a minut i amb detall del desgavell increïble de la política britànica, em ve al cap un article que l’escriptor, assagista i novel·lista indi Pankaj Mishra va escriure a començaments del 2019 titulat La maligna incompetència. Es tracta d’una radiografia lúcida i sense concessions de les classes dirigents britàniques i qüestiona, per no dir que nega, la pretesa superioritat política i moral que al llarg del temps aquest poble i sobretot les seves elits tan sobrevalorades s’han auto adjudicat sense gairebé l’oposició de ningú. Nascut a Jhansi (Índia), Mishra està establert de fa anys a Londres, és membre de la Royal Society of Literature, escriu articles d’opinió a diversos diaris i revistes prestigioses del Regne Unit i dels Estats Units i està casat amb l’editora londinenca Mary Mount. És, per tant, un bon coneixedor de la realitat social i cultural del Regne Unit. En l’article de referència, publicat a El País, parla del desastre que suposaria que l’opció del Brexit sortís guanyadora que, com sabem, és el que va passar. Tot i així, suposo que no s’imaginava els nivells tan baixos i vergonyosos als quals la política britànica ha acabat arribant i que possiblement encara no ha tocat fons. En l’article explica amb dades concretes que l’arrogància, les mentides i la improvisació dels anys que van de 2016 a 2019, en realitat no era res de nou en aquest suposat «gran poble» que va arribar a ser un imperi i que ha volgut donar lliçons a tot el món. Des del desastrós procés de descolonització de l’Índia, segons ell, «incompetent a més de criminal», al desastre de la partició d’Irlanda el 1921 que va comportar dècades de violència, de sofriment i el cost incalculable de milers de vides humanes.
Sense embuts, Mishra desmitifica figures eminents de la política britànica com el comte Louis Mountbatten, conegut com el «mestre dels desastres» i que «com a últim virrei de l’índia va dirigir el destí de 400 milions de persones» i a qui l’historiador Andrew Roberts qualifica d’«engalipador mentider i intel·lectualment limitat». Parla també d’un altre personatge històricament sobrevalorat: Winston Churchill, «un imperialista fanàtic» que «es va esforçar més que cap altre polític en impedir la independència d’Índia» i que «obsessionat per la idea racista de la superioritat dels angloamericans, el 1943 es va negar a ajudar els indis en plena onada de fam perquè «es reproduïen com conills».
Llegit avui l’article, és evident que a aquesta llista d’actors principals dels desastres britànics hi hem d’afegir en un lloc destacat els noms de Nigel Farage, capitost del populista UKIP, un mentider compulsiu confés i cabdill abrandat de la secessió de la Unió Europea i, naturalment, els líders conservadors David Cameron, Theresa May, Boris Johnson, Liz Truss, la breu, sense oblidar el cap de l’oposició laborista d’aquells moments Jeremy Corbyn que tot i que per alguns havia suposat una certa esperança de redreçament polític i moral, malauradament, va acabar decebent tant com els seus antagonistes conservadors. No hi pot faltar tampoc Margaret Thatcher, però més aviat potser per una certa malignitat que no pas per incompetència.
Que el procés de separació del Brexit no seria bo ni per a la Unió Europea ni, sobretot, per al poble britànic, a més de Mishra, eren molts els polítics, els intel·lectuals i els economistes que ho veien i ho denunciaven públicament amb arguments ben fonamentats. Malgrat tot, el nacionalisme populista, les fake news, és a dir, la mentida, l’engany i, sobretot, l’egoisme insolidari es van acabar imposant i es va produir el fatal trencament. Avui, vista la pista de circ en què s’ha convertit la política britànica, està clar que els contraris a la separació tenien raó i que el Brexit ha estat un mal negoci per a tothom. Sembla, però, que la «funció» encara no ha acabat i no m’estranyaria que veiéssim uns quants números més de circ d’aquells anomenats «més difícil, encara!».
Soc conscient que no s’han de fer paral·lelismes fàcils, però hem d’admetre que a Catalunya tampoc anem mal servits de pistes de circ. La història del procés proporciona una pila de noms de líders polítics i socials altius i poc competents que van improvisant «numerets» un darrere l’altre. «Numerets» que no els surten bé però que, malgrat tot, tossuts, diuen que hi tornaran i continuen fent piruetes en una carrera inacabable del «més difícil, encara!». Sé que cada casa és un món i que no es poden forçar comparacions amb països desiguals i circumstàncies diferents però sí que es deu poder comparar, i denunciar, la mala praxis de prometre solucions miraculoses per a problemes complexos. I més si estan sustentades en mentides i proclames grandiloqüents sense base sòlida. En tot cas, les persones que es dediquen a fer-ho, sigui a Catalunya, al Regne Unit o a qualsevol altra part del món, no fan cap favor al seu país, al seu poble, sinó tot el contrari. No sé si se’ls ha de dir arrogants incompetents o incompetents arrogants. El que és segur és que són incompetents i que són arrogants.
