Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Anna Estartús

Hitler i els esquirols

Des de ja fa anys, per pura coherència, procuro que els productes de cosmètica que compro no estiguin testats en animals (si mai heu vist algun vídeo del què els fan a gossos, conills, micos, ratolins o qualsevol animal de laboratori m’entendreu). Ja he comentat algun cop que semblo boja examinant les etiquetes de cremes solars, gels de bany, sèrums facials o rímmels: perdo més temps en això que en fer la compra. Per això he començat a fer-me una llista on anoto les marques que puc comprar i les que no. A estones, entro a internet i busco informació sobre el tema: és molt més ràpid i fàcil que perdre el temps mirant les etiquetes o buscant el símbol de «cruelty free», que –no entenc per què- moltes marques no expliciten en els seus productes.

Sempre he sabut que pots ser bona persona encara que no t’agradin els animals (una altra cosa és que els maltractis). Però si t’agraden, sense cap mena de dubte, segur que tens bon cor. Algú que s’entendreix veient un gat o un gos o un pardal serà, necessàriament, algú digne de ser estimat. Per això em deixa absolutament descol·locada descobrir –llegint Volver a dónde, d’Antonio Muñoz Molina– que Hitler portava sempre fruits secs a les butxaques per donar als esquirols que es trobava en les seves passejades: es veu que li encantaven aquests rosegadors.

Fa uns anys vaig estar a Auschwitz-Birkenau, i cada vegada que hi penso revisc les sensacions que em va produir. Tot l’horror, el patiment, la misèria, la por que hi van experimentar tants milers de persones hi segueixen ben presents. I també s’hi percep la maldat, la crueldat, la perversitat, la immoralitat i la manca d’humanitat dels botxins. En l’ambient hi ha alguna cosa negra i freda que se’t va posant a dins i que et xucla l’energia, que et deixa com un pòsit de tristesa, un esglai inesborrable. Des que veus les vies d’entrada al camp, per on arribaven els trens carregats de jueus, fins que trobes les vitrines amb els objectes robats als presoners. Des que intueixes –quasi veus, com si encara hi fossin– les cambres de gas i les xemeneies dels forns crematoris fins que et topes amb els ulls dels milers i milers de persones que van entrar al camp de concentració i extermini: et miren des del segle passat, des de les fotos que els nazis els feien quan hi arribaven. Homes, dones, nens, ancians. La gran majoria no en van sortir vius. Per a mi és una visita imprescindible si vas a Polònia, encara que et colpeja d’una manera brutal i descarnada, perquè escapa al meu enteniment (i suposo que al de la majoria de persones) com es pot arribar a dur a terme una infàmia tan gran. I resulta que al principal ideòleg d’aquesta indecència incomprensible, l’home que primer ens ve al cap a molts quan algú parla d’encarnació del mal, li agradaven els animals i era vegetarià.

Nota mental: les aparences enganyen, i que a algú li encantin les bestioles no vol dir que sigui bona persona. No sigui que em faci amiga d’algun aprenent de Hitler només perquè tingui gos.

Compartir l'article

stats