Demà és festa grossa a Girona. I la solemnitat de l’ofici de Sant Narcís a la basílica menor de Sant Feliu de Girona concentra les millors essències de la festivitat. Altres aspectes de les Fires han experimentat modificacions sensibles. En canvi l’ofici conserva aquell aire de missa solemne de festa major amb el presbiteri ple de preveres en concelebració fraternal. Fa dècades ja que s’han abandonat els vestits de gala de les autoritats i la missa es manifesta depurada d’ostentacions externes mentre que els ornaments dels celebrants, les flors de l’altar, la intensitat de la il·luminació, la bellesa de la nau gòtica, la força de les claus de volta restaurades acullen amorosament els cants que culminaran amb els Goigs de Sant Narcís enmig de la voluptuositat de l’encens. «Defenseu-nos nit i dia Narcís màrtir del Senyor».
Sempre s’ha esperat amb atenció, curiositat o devoció l’homilia del Bisbe. Hem escoltat atentament les del bisbe Jaume Camprodon, dolces i severes alhora, convidant el poble de Déu a purificar la seva actitud, a abandonar les febleses, a comprometre’s amb els més desvalguts, a concentrar-se en la puresa de la doctrina de l’Evangeli i a seguir l’esperit conciliar, del concili Vaticà II i del Concili de la Tarraconense que reclamava les arrels cristianes de Catalunya. Les homilies del bisbe Carles Soler Perdigó, potser més pragmàtiques i més cenyides a la realitat més elemental i a l’administració eficaç de la diòcesi. I les homilies del bisbe Francesc Pardo i Artigas que recordem encara recents i que han acompanyat els darrers temps amb una alternança de consideració per la ciutat i la ciutadania i la consideració de les dificultats polítiques i socials de Catalunya. D’altres observadors més atents, Salvador Garcia Arbós posem per cas, que viu la religiositat des del coneixement atent de les Escriptures, o l’enyorat Joan Ribas Feixas, ens podrien fer una descripció més justa i acurada que aquests apunts tan elementals que acabo de fer.
Demà, però, a la missa de Sant Narcís no hi haurà bisbe. No hi haurà ni mitra ni bàcul. El celebrant serà mossèn Lluís Suñer Roca, que havia estat vicari general de la diòcesi amb el bisbe Pardo i que des del dia 1 d’abril de 2022 és l’administrador apostòlic del bisbat de Girona per elecció del col.legi de consultors. Lluís Suñer no és bisbe però ha fet de bisbe. I ho ha fet amb prudència, amb discreció, amb silenci, amb respecte per la feina que se li ha encomanat i complint els designis del Vaticà que li recomanaven governar la diòcesi amb mà ferma però sense innovar. Administrar la transició, fer imperceptible el buit episcopal, deixar les coses preparades per quan sigui l’hora del nomenament d’un nou Bisbe.
És veritat que la cadira de Carlemany espera un nou titular i és veritat que demà trobarem a faltar la figura primigènia del Bisbe. Però tots haurem d’estar agraïts al silenci i a la discreció de mossèn Lluís Suñer que ha fet i continuarà fent mentre calgui la seva feina.
Abans de la missa, a les deu, al Museu d’Història de la Ciutat, s’haurà inaugurat l’exposició L’aposta per l’art nou amb obres del fons Santos Torroella. I després durant tot el dia s’aniran desgranant activitats de tota mena, musicals, lúdiques, gastronòmiques, comercials, del matí al vespre. Girona viurà doncs, demà, el dia més gran, el dia més gironí, de més intimitat, més concentrat ciutat endins. Al cap de poc, el dia 1, el dia de Tots Sants, serà un dia de la ciutat enfora oberta a milers de visitants. Un dia i l’altre tenen un sentit diferent, en tots dos casos molt concentrat, si bé no exclusivament, en el recorregut pels carrers de la ciutat antiga.
Però si tornem a Sant Narcís, la solemnitat de l’ofici, enguany en seu vacant, marca un punt àlgid, un moment singular, que conclou amb l’adoració del Sant a la capella de Sant Narcís, una meravella d’arquitectura amb una planta espectacular i uns materials enlluernadors que van fer empetitir durant un temps la força de la nau gòtica. Els més devots recolliran el cotó del Sant i la majoria renovaran una tradició que no s’acaba mai i que es refà d’un any per altre.
Potser no estrenarem abric, ni sabates noves, ni guants. Potser fins i tot no farà gens de fred i no ens caldrà el ritual de les castanyes i dels moniatos per escalfar-nos les mans.
I enmig de la gran celebració el pensament viatjarà cap aquells que ja no hi són, cap els noms, cap a les figures de personatges que teníem incorporats a la vida de la ciutat que en formaven part de manera indestriable i que finalment el temps i la vida els ha fet voleiar subtilment com una fulla dels plàtans de la Devesa.
Ara seria injust posar-hi noms. Però tothom hi pot posar els seus i evocar amb emoció i un punt de nostàlgia aquelles presències que enyorem.
A veure si les Fires de l’any vinent ens porten ja un Bisbe nou i enmig de la solemnitat podem agrair la tasca no pas sempre reconfortant de l’administrador apostòlic.
