Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Albert Soler

El Vivales vol desplegar la DUI naïf

Hi va haver un temps en què la paraula de moda entre el llacisme era «implementar». Volien implementar-ho tot, Catalunya seria implementada o no seria, però especialment volien implementar la seva republiqueta. Com que l’èxit que van tenir a la vista està, s’agafen ara a una altra paraula, a veure si hi ha més sort: desplegar. El nou vocable el va llançar a la fama ahir el Vivales, primer marquès de Waterloo i l’únic tipus del món que de voler presidir una republiqueta ha acabat de youtuber i tuiter. D’alguna manera havia d’aplacar la seva megalomania, ara que ni tan sols TV3 se’l pren prou seriosament per a atorgar-li els minuts que ell creure merèixer, és a dir, tots. «Cal desplegar la DUI», va deixar anar el Vivales des de Waterloo, i no deixava de sonar estrany en algú que amb les seves capacitats tindria serioses dificultats per a desplegar una simple cadira de càmping, pobrot.

Imagino que la seva aparició solemne, posant davant de la Casa de la Republiqueta que amb tanta generositat li costegem, fou amb motiu de commemorar el cinquè aniversari de la seva vergonyosa fugida, amagat en la part posterior d’un vehicle, així es forgen els herois. Tal vegada en aquells dies portava a la butxaca la declaració d’independència que havia llegit poc abans, i les moltes hores viatjant atapeït, amagant-se de qui sap què, la van deixar tan arrugada i doblegada que ara demana ajuda per a desplegar-la. No serà fàcil, el més probable és que el paperet quedés regalimant de la suor i altres efluvis corporals que, a causa de la por, traspuava el nostre valent fugitiu. És a dir que abans de desplegar-lo caldrà desenganxar-lo, deu estar tan fet fàstic com el resultat que va comportar.

Quan ja gairebé ningú recorda la DUI ni als qui la van impulsar, ens surt el Vivales amb què la despleguem. A Madrid hi ha els catalans negociant pressupostos espanyols, a Barcelona hi ha els de JuntsxDesplegar -o com s’anomenin avui- fora del Governet i barallant-se entre ells, a Ucraïna hi ha una guerra, la crisi galopant ens afecta a tots, el Barça cau eliminat de la Champions, i sona la veu d’un guillat, allà a la llunyania, dient no sé què de desplegar una DUI.

No haver-lo plegat amb tant d’afany. Si al cap de cinc anys ja necessita ajuda per a desplegar un simple document, quan en faci deu la requerirà per a recompondre’l, i als quinze, per a restaurar-lo. Als vint ja res, ja ningú el recordarà, ni a ell ni a la seva presumpta DUI.

A El cas d’en Barney Panofsky, divertidíssima novel·la l’acció de la qual transcorre en els dies previs al referèndum del Quebec -aquest que és el nou model per a Catalunya-, el protagonista deixa per a la posteritat una frase que podrien aplicar-se el Vivales i els qui el van acompanyar fa cinc anys en el seu viatge a la misèria més absoluta: la declaració de sobirania va ser prematura i més inspirada en les felicitacions Hallmarks -les que venen en sèrie a les papereries i diuen «felicitats al millor pare del món»- que no en Thomas Jefferson. Així de naïf i innocent va ser també la nostra DUI. Si el Vivales aconsegueix a la fi desplegar-la i està encara llegible, tal vegada veurà que només hi posa «Sóc rar i m’agrada». I clar, així no hi ha republiqueta que s’implementi.

Compartir l'article

stats