De les dues principals aportacions, per no dir les úniques, de la CUP a la vida política (la lluita contra la corrupció i la limitació de mandats), ja no en queda ni rastre. D’antisistema, a ultranacionalistes, com tants altres en aquesta Europa cansada de viure bé. No és casualitat que en el Congrés dels Diputats votin més vegades al costat de Vox, PP i C’s (i de JxCat, de Puigdemont) que del PSOE i Podem.
La seva lluita contra la corrupció va desaparèixer segurament el famós dia de l’abraçada en públic entre Artur Mas i David Fernández. Fa uns mesos, ja vaig recordar que la CUP només entrar a la Diputació de Girona va destapar que la corporació provincial havia pagat 12.221 euros per una maqueta del nou Bulli, que estava en un magatzem, i que el Patronat de Turisme abonava 216 àpats al Vol Gastronòmic (aquell invent de Puigdemont i uns amics seus). Aquella jovenívola CUP també va denunciar que el director del Patronat de Turisme es designava sense concurs. A l’Ajuntament de Girona van presentar un recurs contra els vuit càrrecs de confiança que havia nomenat Carles Puigdemont, quan encara no anaven de bracet dels exconvergents. L’agost de l’any 2017, a les vigílies del referèndum il·legal de l’1 d’octubre, la CUP va decidir retirar totes les demandes pendents contra els assessors de l’Ajuntament. Més endavant, també es van retirar d’exercir l’acusació popular del 3%. L’ultranacionalisme havia guanyat.
No només la CUP va abandonar fa temps la lluita contra la corrupció, sinó que aquesta setmana un dels seus dos diputats a Madrid, Albert Botran, ha sortit a defensar la presumpta corrupta Laura Borràs: «Com de més senzill hauria estat si Borràs hagués admès l’error i les responsabilitats d’atorgar un contracte a un amic. La solidaritat seria inequívoca perquè en cap cas això mereix presó. Va preferir dir que ‘tot és mentida’ i ‘amb mi o contra mi’. I en aquest fangar estem», ha escrit Albert Botran en un tuit. O sigui que considera només un «error» que Laura Borràs adjudiqués contractes trossejats per un import de quasi 300.000 euros al seu amic de l’ànima, el narcotraficant Isaías Herrero. O sigui que hauria comptat amb la «solidaritat» de la CUP. Caram amb aquells que anaven d’antisistema! Ja només els falta denunciar que la condemna a David Madí, per una trama de factures falses, coneguda aquesta setmana, és per causes polítiques.
De la limitació de mandats tampoc en queda res. Al principi, els càrrecs de la CUP només podien romandre una legislatura al Parlament i dos mandats als ajuntaments. L’any 2019, però, van ampliar a dos els mandats pels diputats, modificació, tot sigui dit, que em sembla encertada; molt més en un país com Catalunya, amb unes legislatures que no duren més de dos anys. El codi ètic de la CUP diu que «l’exercici de les responsabilitats dels càrrecs electes és temporal; en conseqüència per a garantir la necessària renovació d’equips i d’idees ens comprometem a un màxim de dos mandats». Però, ja se sap, feta la llei, feta la trampa, que és el que acaben de fer a Girona per molt que Lluc Salellas sostingui que no incompleix el codi ètic. Es presenta una vegada per la CUP i dues per Guanyem, que continua essent la CUP, i endavant les atxes. El paper ho aguanta tot.
A veure, si la gent els vota, que es presentin les vegades que vulguin, però, per acabar fent el mateix que la resta de partits, seria recomanable que s’estalviessin de donar lliçons d’ètica i democràcia a tort i a dret, com ens tenen acostumats. I, si no, sempre pot fer com la seva companya Laia Pèlach. Quan se li va acabar la bicoca salarial de la Diputació, perquè s’havia de repartir el mandat amb Marta Guillaumes, va trobar aixopluc a l’Ajuntament dels amics cupaires i feministes de Celrà, on ara exerceix de tècnica de Joventut i Igualtat. Com se’n deia d’això quan ho feien els altres? Portes giratòries? Amiguisme? Tràfic d’influències? Règim del 78? La vida és dura, sobretot fora de la política i del sector públic.
