Quan érem feliços no és només el títol d’un del llibres més llegits del periodista i escriptor gironí Rafael Nadal, sinó que també és una etapa de la vida i un estat d’ànim, com es traspua de la seva lectura. Quan érem feliços, una colla d’amics jugaven a futbol al petit camp que aleshores hi havia al paratge de Vista Alegre, muntanya de Sant Elm, terme municipal de Sant Feliu de Guíxols. Ho fèiem al matí dels dissabtes. Fills de l’endemà mateix de la postguerra immediata, inicis de la dècada dels anys 50, no disposàvem de l’equipament esportiu que avui dia gaudeix (i exigeix) qualsevol mainada que va darrera d’una pilota creient-se Messi. Érem feliços amb ben poques coses. Recordo que anava calçat amb unes sabatilles de la casa Victoria-Pirelli, i vestit amb un banyador de la marca Meyba i una samarreta que no era altra cosa que la part superior de l’esquijama. Ni hi havia diners per a capricis, ni tampoc per a ostentacions.
Vagi per endavant que no coneixíem totes les regles del futbol. En conseqüència, el fora de joc o el meu usat orsai el van aprendre a l’escola gràcies al mestre de torn. Diu Viquipèdia que un jugador es troba en posició de fora de joc si està «més prop de la línia de meta contrària que la pilota i el penúltim adversari, tret que es trobi dintre del seu propi camp». Trobar-se fora de joc, en futbol, equival a fer una infracció de les regles produint-se la sanció d’aturar el joc i llençar la pilota des del mateix lloc on s’ha produït i sempre pel contrincant, i, pel supòsit d’haver-se marcat un gol, anul·lar aquest. Doncs bé, salvant totes les distancies possibles i imaginables, se’m permetrà dir que ara per ara tres formacions polítiques del país porten temps en fora de joc, aquí poc enraonada, com són ERC, JxCat i la CUP. Aquesta última sempre ho ha estat; de fet, trobar-se més enllà de l’estratosfera de la política és el seu lloc habitual i on es troben còmodes fent disquisicions que ni ells mateixos entenen. Deixem, doncs, els cuperos enfora del terreny dels possibles i centrem-nos en els altres dos gestors de la política catalana.
ERC va coixa. No solament perquè amb el 20% dels escons ha de governar Catalunya, sinó sobretot perquè no acaba d’escombrar del seu horitzó immediat tot allò que continua dient entorn a l’autodeterminació i l’amnistia. Si abans eren ingredients del «relat» construït al voltant d’una idea –la independència sí o sí del poble català–, avui constitueix un repapieja que fa feredat. Tot per no haver dit abans quelcom semblant a «senyores i senyors, allò que els vam dir sobre la independència, fou un desficaci. Vàrem errar i ara els demanem compassió». D’aquest oblit, que de persistir en l’espifiada es tracta, venen dos impossibles legals basats, un, en la doctrina de les Nacions Unides sobre l’autodeterminació, assumida per tots els estats membre, que és inaplicable a Catalunya; l’altre, que l’amnistia del 17 d’octubre de 1977, és única i irrepetible donat que fou una eina al servei d’un canvi pacífic de règim polític i de l’assoliment de la democràcia. Ni es donen amnisties en temps democràtics, ni es poden donar de manera singularitzada o ad personam ni menys hi ha un mecanisme legal d’aquests tipus a la Constitució Espanyola vigent. Els dos propòsits dels republicans són despropòsits que no fan més que enterbolir les negociacions del Govern de Catalunya amb el Govern d’Espanya. No només això, sinó que a més a més li donen la raó als seus adversaris més directes, els de Junts, quan aquests afirmen que a la mesa de negociació ni pols no s’hi troba. O els republicans fan un canvi d’agulles o el tren continuarà aturat a la via morta de les fatídiques dates de l’1 d’octubre (referèndum inconstitucional), 10 d’octubre (declaració d’independència) i 27 d’octubre de 2017 (aprovació pel Senat de la intervenció de l’autonomia catalana), totes de l’any 2017.
Els juntaires, per la seva part, han viscut una nova setmana horrible i en van unes quantes de seguides. Es troben en permanent fora de joc i quan l’àrbitre ho assenyala li diuen de tot menys que és guapo. Porta els noms –no cal dir-ho!– de Laura Borràs i Francesc de Dalmases. En llista d’espera es troba el diputat i advocat Jaume Alonso Cuevillas, una mena de minyona d’ambdós, en el vocabulari d’en Salvador Sostres, per tenir tancada a clau i forrellat la comissió que ha d’investigar el «cas Dalmases», produït a les instal·lacions de TV3, que ara juga a matar-lo, en sentit figurat, clar, atès que ja no l’han d’obeir. Que els fets que l’imputa el seu propi partit haguessin succeït presumiblement a la sala d’espera del programa FAQS té el seu morbo atès l’històric d’aquest programa que en descarada propaganda del règim independentista es convertí, però potser més morbo oferiria saber de les relacions entre en De Dalmases i la Borràs, o viceversa, com diu el vers perdut d’en Ferran i de la Isabel sobre el verb muntar (o tal vegada muntar-se). De moment, nova guerra interna a can Junts amb recollida de firmes inclosa amb la finalitat que el dimitit vicepresident del partit deixi el seu escó de parlamentari. Aquests no paren de fer el beneit i tampoc no tenen ningú que els planti cara des de dins. Estem a l’avantsala del castellà «apaga, y vámonos». Ni ploraneres tindran quan se celebrin els seus funerals seguit d’enterrament de tercera.
