Practicar l’activisme polític des del periodisme s’ha convertit en una pràctica habitual en els últims anys. Només des d’aquest punt de vista és possible que un dirigent de Junts proper a Laura Borràs pensés que seria convenient crear el perfil fals d’una periodista per escampar merda sobre aquells que criticaven Francesc de Dalmases i crear un estat d’opinió favorable a l’encara diputat.
En el meu entorn són molts els qui defensen que els periodistes no hem d’amagar les nostres preferències polítiques. Sóc dels que penso que no cal fer-ho públic, perquè això predisposa l’audiència. Enyoro els temps en què als professionals de la informació, fins i tot els esportius, no se’ls notava de quin equip (o partit) eren a l’hora de llegir, escoltar o veure les seves cròniques. Que no hi hagués tertúlies-espectacle amb bàndols diferenciats no volia dir que els periodistes no opinessin. Ho feien, però quedava molt clar què era opinó i què era informació.
Prendre partit per una formació política i apostar per la informació militant és el primer pas per abandonar el periodisme i practicar la propaganda. El veritable problema de la informació política no són perfils falsos com el de Joana Masdeu, són informadors ben reals que han perdut de vista el rigor i la independència.
