Diari de Girona

Diari de Girona

Mateu Ciurana

Tot badant al Pont de Pedra

Les Fires amb mànigues de camisa no són tan infreqüents com alguns desmemoriats diuen. I que consti que no soc negacionista del canvi climàtic. Com tampoc no és culpa del clima que l’Onyar en el seu darrer tram, travessi Girona Vella pràcticament sense cabal perquè, des de fa setmanes, hi trobem a faltar l’aportació de la Sèquia Monar. Unes obres imprescindibles a la Pilasta de Montfullà ens deixen sense aquest rec que té més de mil anys d’història. Qui més deu trobar a faltar l’aigua són els regants de Bescanó, Salt i Santa Eugènia, és clar, però l’efecte sobre la imatge a la ciutat és desolador.

Badar, que és un luxe que es va perdent en la societat de la pressa, és de les coses més creatives que un pot fer. I badar, per exemple, des del Pont de Pedra, guaitant aquesta preciositat de campanars que tenim i les cases del riu (que, per cert, ja s’haurien de tornar a restaurar) em porta a l’exercici mental del tot impossible, d’imaginar quin efecte deu produir en el visitant que ho veu per primer cop. Imaginar la fuetada que va provocar en el jove Josep Pla la visió de la ciutat entrant per Pedret, quan va venir-hi en tartana des de Palafrugell per a fer-hi el batxiller.

I la Sèquia Monar, independentment del seu ús agrícola i de moure alguna turbina –em sembla que la de la central del Molí fa temps que no gira– té també la missió de fer més presentable el nostre modest Onyar, en el seu darrer tram, perquè amb aigua manllevada del Ter uns quilòmetres amunt, Girona s’hi emmiralli, les carpes i els ànecs hi estiguin a gust i els turistes facin la foto per a penjar a Instagram.

Amb el mòbil entro al web del Consorci del Ter i veig que l’any 823 ja es documenta a Salt aquesta construcció humana i que, segurament, com que movia molins «monar» ve de «moldre» en llatí (no ho sé, el meu llatí està molt rovellat). Ja no hi ha molins, tot i que resten unes boniques centrals de transformació elèctrica en el seu recorregut i tampoc no queda indústria a Salt que n’aprofiti la força.

El cert és que a Girona estem esperant que torni a baixar el cabal amb alegria. Ens hi falta també, és clar, l’aigua de la pluja de Tots Sants, la que passa trista sota el pont, com va deixar escrit Sagarra al seu poema Girona a la Tardor. Perquè, tot badant, veiem un cel malva i rosa i ametista, sabent que hi ha un or de fulles pels camins forans. Bones Fires i fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.

Compartir l'article

stats