Poden dir-li amb sorna el «petit de Pineda» i relegar-lo a simple marioneta de Junqueras. Això importa poc. La veritat és que després de la sortida de Junts del govern l’actual president de la Generalitat Pere Araronès mostra cintura. No gràcia, que no és el mateix. Però cintura suficient com a mínim per al pasdoble dels nostres temps.
Cintura del tipus que es necessita per mantenir un perllongat Gran Slàlom. En això últim es basa el talent de Mr. Aragonès, que a mi personalment em fa acordar moltes vegades al talent de Mr. Ripley, la més cèlebre de les novel·les de Patricia Highsmith.
La capacitat de Mr. Ripley era adaptar-se a qualsevol paper i fer-se passar per qui ell volgués, fins a diluir el seu propi ego. Aragonès, com Ripley, ha estat jugant diversos papers alhora. El del polític independentista que demana la república com el serè negociador de tall constitucionalista que insistirà a la taula de diàleg. Qui vol la concòrdia amb els seus socis de govern i els torpedina quan els té a tret. Algú podria saber en realitat quin és el veritable Aragonès?
Pel mig van caient els contrincants: Borràs, Puigneró. Semblaria que en aquest matrimoni concertat que va ser l’inici del seu govern, els de Junts, permetin-me un altre títol, han estat dormint amb l’enemic, i sense ni tan sols sospitar-ho.
Des del cada cop més llunyà Carles Puigdemont a l’actual Secretari General, Jordi Turull, l’han tractat de nul·litat absoluta. Com al Tom Ripley que buscava l’acceptació de la classe alta americana resident a Europa, fent el paper de lacai arrossegat, l’han estat subestimant. Que el seu antecessor fos Quim Torra, potser el pitjor president de tots els temps, l’afavoreix en el contrast.
Què va fer amb l’ANC? Se’ls va acabar rient a la cara quan van anar amb les seves proclames d’independència. Què va passar quan van demanar la dimissió després que Junts es quedessin fora del govern? Doncs ja negociaria amb altres, al cap i a la fi d’això va la política.
En el president Pere Aragonès cal admirar l’enginy d’un polític que sorteja artilleria pesada. El panorama li és favorable. Els de Junts ballen trepitjant-se entre ells. El PSC és com la noia que vol sortir a ballar però ningú no la treu.
Agradi o no, comença a deixar-se veure el veritable talent d’Aragonès, el do camaleònic que ha portat a la corda fluixa els seus enemics enmig del total desconcert d’aquests.
