Catalunya i Espanya en guerra?

Si comencem per la primera d’elles, tot i que les revoltes pageses contra els règims absolutistes varen ser molt habituals a l’Europa del segle XVII, la Guerra dels Segadors (1640-1652), inicialment un aixecament contra el règim senyorial català, sí que es pot considerar alhora un aixecament secessionista contra la Monarquia Hispànica. Emmarcat, tanmateix, en la Guerra dels Trenta Anys, quan les tropes castellanes, que havien entrat a Catalunya per combatre els francesos al Rosselló, van cometre innombrables abusos. A més, la proposta del comte-duc d’Olivares, primer ministre de Felip IV, d’organitzar un únic exèrcit de la Monarquia amb gran aportació d’homes i de diners per a les guerres a Europa (la Unió d’Armes), va provocar greus tensions al Principat. L’any 1641, aprofitant l’enorme descontentament, Pau Claris, al capdavant de Generalitat, va proclamar una molt breu República Catalana, signant pocs dies després una aliança amb França, que va implicar restar sota sobirania gal·la durant més d’una dècada, primer amb Lluís XIII i després amb Lluís XIV. Pau Claris moriria poc temps després, suposadament enverinat i, tot i algunes victòries destacades de les tropes catalano-franceses com la batalla de Montjuïc de 1641, aquestes acabaren perdent la guerra. Malgrat la derrota, les institucions del Principat varen ser respectades, però es va perdre el Rosselló i les contrades properes, que van passar a formar part de l’estat francès pel Tractat dels Pirineus de 1659.

Més discutible és presentar la guerra de Successió (1701-1714) com un enfrontament entre Catalunya i Espanya. De fet va ser fonamentalment una guerra civil dinàstica entre els partidaris de Carles d’Àustria i els de Felip d’Anjou (després conegut com a Felip V). Un conflicte emmarcat també a escala europea per evitar el control majoritari del comerç amb les colònies americanes per part dels Borbons (Felip V i Lluís XIV de França), contra els que Anglaterra, les Províncies Unides (Països Baixos), l’Imperi Germànic i altres estats van formar una Segona Gran Aliança. La guerra entre els austriacistes, que defensaven mantenir els antics regnes confederats, i els borbònics, partidaris d’una Monarquia unitària, va tenir episodis a diferents punts de la península, però el es va acabar centrant a la Corona d’Aragó, on els partidaris de Carles d’Àustria n’eren clarament majoritaris. El Regne de València va resistir fins la batalla d’Almansa de 1707, el Regne d’Aragó fins el 1710, el Principat de Catalunya fins la caiguda de Barcelona el 1714 i el Regne de Mallorca fins el 1715. Com a conseqüència de la derrota, el decret de Nova Planta va comportar la desaparició definitiva de les institucions del Principat i dels regnes de la corona catalano-aragonesa, mentre el Tractat d’Utrecht de 1713 suposava la cessió de Menorca a Anglaterra. Rafael Casanova, conseller en cap, no va ser executat ni empresonat, però se li van confiscar les seves propietats.

Finalment, també en alguna ocasió podem llegir afirmacions sorprenents com que el final de la guerra civil a Catalunya (1936-1939) va comportar «l’ocupació del país per part de l’Exèrcit Espanyol», una frase que sense dubte ignora bona part de la història. Per exemple, que la repressió més dura va ser amb diferència a Andalusia, amb més de 40.000 executats, dels més 150.000 arreu d’Espanya, a banda dels caiguts en combat. O que Catalunya va caure en mans dels franquistes uns mesos abans que Madrid, l’única gran ciutat juntament amb València que va resistir fins els darrers dies de la guerra. És cert que al Principat també hi va haver episodis heroics com la batalla de l’Ebre entre juliol i novembre de 1938, o d’altres tan tràgics com la detenció del president de la Generalitat Lluís Companys a França per part de la Gestapo i la seva execució a Barcelona l’any 1940. Però va ser clarament en el marc d’una lluita entre la República i el feixisme espanyol i europeu, mai «contra els espanyols». És cert que el conflicte nacionalista va ser un dels aspectes importants de la guerra, però no més que la lluita de classes, la pugna entre revolució i contra revolució, entre dictadura i democràcia o entre catolicisme i laïcisme. Voler vendre-ho com un conflicte entre Catalunya i Espanya no té cap sentit.