Percebo (i crec que és una percepció generalitzada) que estem vivint uns fets i un sistema de viure, moguts per la irracionalitat, la manca de seny i de discerniment, on el sentit crític està de vacances permanent.

Immersos com estem en els mitjans de comunicació i xarxes socials que diàriament emplenen les nostres ments, amb notícies de danys i maldats, a voltes vertaderes, però també moltes de falses que han ensorrat les expectatives col·lectives que la democràcia havia triomfat, que l’economia capitalista estava més o menys regulada, que el fantasma d’una guerra al món occidental, s’havia esvaït… i de cop i volta, tot s’ensorra amb la caiguda de les Torres Bessones, les guerres es multipliquen, fins a la més propera, iniciada per Rússia sobre Ucraïna.

Francisco Erice, escriptor i catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat d’Oviedo, ens diu: «...Vivim en una època en què la desconfiança per ‘l’esperit’ racionalista il·lustrat s’uneix al culte a allò que és emocional, al relativisme extrem, al cultiu incontrolable dels mites i al rebuig a la possibilitat d’entendre el món i actuar racionalment sobre ell…» (Valors - octubre 2022)

Què n’hem fet de la raó dels clàssics grecs, els del Renaixement i sobretot dels de la Il·lustració que Kant sentenciava: «La Il·lustració és la sortida de l’home de la seva autoculpable minoria d’edat»?

La minoria d’edat significa la incapacitat de servir-se del propi enteniment, sense la guia d’un altre.

Un tret significatiu dels il·lustrats era la fe que tenien en la «raó» considerada com un instrument eficaç per el progrés humà econòmic, social i espiritual.

Pretenien eliminar els errors, prejudicis i supersticions. Somiaven una nova època, on regnés la felicitat, la justícia i la llibertat personal i de premsa. Tanmateix també creuen que si volen millorar les condicions socials, han d’intervenir en canviar el rumb de la història.

Al pas del temps i avui especialment, massa vegades la «raó» ha estat corrompuda, prostituïda, utilitzada en benefici propi i no en benefici social.

Hem de recuperar l’esperit racionalista del seny i la prudència.

Norbert Bilbeny, professor d’ètica a la Universitat de Barcelona, ens ho descriu molt bé a l’esmentada revista Valors, com ha de ser el senderi, la «raó» pràctica: «Quan parlem de la raó, estem parlant de dues possibilitats. Per una banda, la raó és ‘racionalitat’, és a dir, la raó de comptar, la raó comptable. D’altra banda, hi ha el que s’anomena ‘raonabilitat’, que no és el mateix que racionalitat. La raonabilitat seria la que entenem per raó que no sols compta, sinó que té en compte. De manera que les persones, les institucions i els poders raonables són aquells que tenen en compte a qui va adreçada la seva acció, per a que serveix, quines conseqüències o efectes últims tindrà aquesta acció, etc.

Així doncs, la racionalitat és lògica, és l’optimització de l’interès, de l’eficàcia, del mercat, de l’economia, l’interès individual… però la raonabilitat no, la raonabilitat va més enllà de la lògica i l’eficàcia, sinó que té en compte la realitat, perquè es basa en el sentit de realitat, en el sentit comú, en la sensatesa i en la vida i la dignitat de les persones.

És a dir que, la primera, la racionalitat també hi és a les coses bones, però també a les dolentes.

En canvi, la raonabilitat només hi és en allò que és bo. Seria una contradicció dir que és dolent (entenent per dolent allò que fa mal) allò que és raonable».

Si avui volem defugir de la «minoria d’edat» sentenciada per Kant, hem de convertir la nostra «raó» en «raonable».