El passat 29-XI-21 vaig parlar aquí mateix de la intricada xarxa de dependències de la premsa escrita i del panorama informatiu audiovisual de què gaudim per mirar d’entendre els interessos i arrengleraments polítics de cada propietat. Caldria haver parlat també de les agències d’informació, que solen ser la font de la qual es nodreixen els mitjans. Al món, d’importants, n’hi ha poques. France Press, Associated Press, United Press International, Reuters, TASS, Al Jazeera... A la pell de brau, entre directoris i serveis n’hi ha dotzenes; només esmentaré les més importants. EFE és l’agència de l’Estat, avui adscrita a la Societat Estatal de Participacions Industrials amb moltes connexions amb el PP (té oficines a 180 ciutats de 120 països i compta amb una plantilla formada per 1.000 periodistes i una àmplia xarxa de corresponsals i col·laboradors). Europa Press és privada, va d’independent i en el seu naixement estava lligada a l’Opus Dei. Aquestes dues agències són els mastodonts de la pell de brau, les que poden connectar amb agències internacionals, que és on s’esdevé el primer filtre de la informació abans d’arribar al filtre de cada mitjà en particular. N’hi ha, és clar, de dimensions més reduïdes. Servimedia pertany al Grup Fundosa de l’ONCE i voldria ser neutral. Atlas té un accionariat compartit amb presència de Berlusconi i Prisa i ha estat a prop de C’s i PP. L’Agència Catalana de Notícies (ACN), fundada el 1999 a Girona (i dirigia fins al 2002 per Carles Puigdemont), té un caràcter públic i multimèdia i depèn de la Generalitat de Catalunya. Colpisa (lligada al grup Vocento i al diari ABC), vol ser imparcial, però simpatitza amb el PP. VNews depèn d’Uniprex (Planeta i diari La Razón). Quedaria ICAL (Agència de notícies de Castella i Lleó) del grup Promecal, que edita 11 capçaleres de diaris.

Caldria també mirar d’orientar-nos enmig de la premsa únicament digital escrita en català, perquè els portals es multipliquen i hi ha una veritable batalla per obtenir lectors. Dic «únicament digital» perquè la premsa escrita, televisiva i la radiofònica també fa edicions digitals i resulta que algunes són molt llegides. El passat 28-VII-22 es publicava en aquest rotatiu que Prensa Ibérica, grup editor d’aquest diari, s’erigia en grup líder de la informació digital a Catalunya segons el rànquing de Comscore de News/Information. El passat juny acumulava 4,7 milions de visitants únics, seguit del Grup Godó (4,6 milions), Grup Prisa (3,8 milions)... Entre les capçaleres del grup, ElPeriodico.com (3,6 milions), Sport.es (1,5miolions), diaridegirona.cat (més d’un milió). A nivell estatal, el nostre grup tenia 25,8 milions de visitants únics, per davant de Prisa (25,5 milions) i Grup Godó (24,7 milions).

A més a més de tenir present la panoràmica, caldrà adonar-se de l’òrbita entorn de la qual giren, que és com dir quin tipus de subvenció rep cadascun d’aquests portals: de la Generalitat (El Nacional.cat, Vilaweb...), de l’Ajuntament (Metropoliabierta. com), de l’Església (Catalunya.Religió, per exemple), de la publicitat o si és completament lliure com el cas de L’Unilateral, el digital dit «de la República Catalana», un mitjà que no rep cap mena de subvenció, promogut per redactors i col·laboradors de manera voluntària que no n’obtenen cap tipus de rèdit enllà de servir al lector.

Si anem als inicis, a Catalunya, la premsa digital començà a mitjans dels 90 amb Vilaweb, un portal innovador en el marc els PPCCs, promogut per Vicent Partal i Assumpció Maresma, degà de la premsa digital a casa nostra, actualment el més ben posicionat amb 14,3 milions d’usuaris. El Nacional.cat, fundat el 2016 per X. Antich després de ser cessat de La Vanguardia, ratllaria 9,5 milions de lectors. NacióDigital, constituïda a Vic el 1995, per SCG Aquitania SL, per Miquel Macià, amb seus a Barcelona, el Vallès i al Tarragonès, té entre 3 i 5 milions d’usuaris. Sota d’aquests tres, no és fàcil fer cap rànquing. Público.es, amb 4,2 milions, que, malgrat ser en castellà fou ideat per Jaume Roures, Toni Cases i Tatxo Benet el 2007 i dirigit per Ignacio Escolar (fins que, el 2012, fundà la capçalera eldiario.es, força neutral llevat del tema català). El diari digital El Mon.cat, prové de la transformació feta per Salvador Cot el 2015 de El Singular digital (2006) i té uns 20.000 usuaris. Economía digital, amb seu a Barcelona i escrit en català i castellà, té el seu públic. La República, nascut el 2007, inicialment dirigit per Joan Camp i Oriol Junqueras, és el digital preferit d’ERC. Promocionat com l’anterior per Tirabol Produccions, Racó Català, sorgeix el 1999 (400.000 usuaris). Crónica Global és un diari digital elaborat des de Barcelona fundat el 2013 com a fusió d’El Debat i La Voz de Barcelona; el 2016 s’anuncià l’aliança amb El Español, dirigit per Pedro Ramírez, ex-director d’El Mundo. E-Notícies està dirigit per Xavier [Tejedor] Rius i s’apropa a la premsa groga (el mitjà fou condemnat el 2015 a pagar una multa de 20.000 €). El Catalán.es, pretén ser el diari de la Catalunya real, editat en castellà bé que també existeix El Català.es. De diaris digitals n’hi ha molts més escampats per les comarques catalanes. El 2019 sorgí el Grup de Diaris Digitals del Camp de Tarragona amb un potencial de 120.000 lectors mensuals, on no s’integrà CatalunyaDiari, radicat a Reus.

Sortir de Catalunya suposa trobar-te en una mena de jungla digital. La Comunitat de Madrid té més de 35 portals, Andalusia més de 12, Galícia 8... Si consulten Internet es trobaran que hi arrenglera els portals més coneguts així: El Confidencial, a l’òrbita de Titania Compañía Editorial/ Vozpopuli, amb voluntat d’influir empresaris i banquers des de l’ultraconservadorisme; E-Cristians, a l’òrbita COPE ; Eldiario.es, de què ja hem parlat; Finanzas.com, lligat a Vocento, propens a certa dreta; InfoLibre.es, peculiaríssim, considerat neutral tirant a esquerres (amb socis protectors com El Gran Wyoming, Baltasar Garzón, Joaquín Sabina, Pedro Almodóvar, Fernando León de Aranoa....); Okdiario.com, fundat per Eduardo Inda i dedicat a deformar la realitat a favor del PP; Periodistadigital.com, la dreta de Federico Jiménez Losantos y Alberto Recarte de la COPE; Público, a l’òrbita de Mediapro, esquerres anti-PSOE; Huffingtonpost.com: mig de Prisa, mig d’Arianna Huffington (gràcies a la qual aconsegueix ser força neutral).

Es volen entretenir més que fent el Paraulògic del dia? Juguin a situar políticament els grups empresarials dedicats a la informació a Espanya. Els importants són aquests: Prisa, Mediaset, Godó, Uniprex-Planeta, Vocento, COPE, Prensa Ibérica Media, Unidad Editorial, Promecal, Heraldo, Intereconomía i MediaCyL, Voz de Galicia, Joly...