El proppassat diumenge vaig conversar amb una advocada, integrant de les joventuts del PP de Galícia. El meu interès no era altre que la meva interlocutora m’apropés una mica més a la figura d’Alberto Núñez-Feijóo.
Segons ella, estem davant d’un personatge molt estimat a Galícia, que no volia abandonar la presidència de la Xunta, però que gairebé s’hi veié obligat davant els suggeriments de diferents companys del partit. Em deia que és un home tranquil, que no vol problemes, que es deixa portar per la gent que l’envolta i que alguns dels seus col·laboradors estaven convençuts que no s’imposaria a les pressions de l’entorn. Que una cosa és governar una regió conservadora com Galícia i una altra liderar un partit amb sensibilitats diferenciades i amb baronies consolidades com la de Díaz Ayuso a la Comunitat de Madrid, que espera el seu moment per ser la cap de cartell en unes eleccions generals, tot esgrimint un programa ultraliberal.
I una mica de tot ha succeït aquests darrers dies. Feijóo s’ha vist desbordat per un whatsapp de Díaz Ayuso –que ella mateixa filtrà a mitjans de comunicació afins, per tal de demostrar el seu poder en el PP– i per les crítiques de periodistes com Jiménez-Losantos que des de la seva emissora ja li cantava les absoltes.
Davant les pressions Feijóo ha tornat a l’època Pablo Casado. I això que li han arribat crítiques fins i tot des de les seves pròpies files per haver desatès una obligació constitucional com és la de nomenar nous vocals per al CGPJ. La banda centrista del PP que defensava el diàleg i que pretenia desinflamar la vida política espanyola, que era una forma de consolidar el bipartidisme, s’ha vist desautoritzada del tot.
L’arribada de Feijóo semblava que serviria per a centrar el PP que fins llavors estava més decidit a la pugna diària amb Vox que no pas a obrir-se a la societat espanyola. I molts ens ho havíem cregut. Fins i tot les enquestes ho reflectien d’una manera clara. Però ara aquest propòsit ja es posa en dubte. El líder de l’oposició ja ha dit que no pactarà res amb el PSOE i ha tornat a obrir la caixa dels trons. Els darrers dards tornen a tenir una direcció única: Catalunya. I això és d’una irresponsabilitat que l’invalida com a alternativa per a molts electors que no volen conflictes territorials.
En clau parlamentària ja ha afirmat que els nens a les escoles catalanes no poden parlar en castellà. Ha repetit el discurs inflamat i fals d’Ayuso. I ara acaba de dir que existeix un imminent risc de fractura d’Espanya. Defensa mà dura contra els independentistes sense conèixer la realitat de Catalunya, per la qual cosa pretén recollir vots entre els electors de Vox, tot renunciant els sufragis d’una dreta catalana democràtica, que vol plantar cara a les urnes a les formacions secessionistes. Aquesta gent majoritàriament pertany a la petita i mitjana empresa i una vegada més resten sense un referent i han de buscar aixopluc en la figura de Salvador Illa, malgrat que no comparteixin la seva ideologia. Feijóo els abandona perquè sap que anar contra Catalunya dona rèdits a l’Espanya profunda.
En definitiva jo era dels que pensava que l’aterratge a Madrid d’Alberto Núñez-Feijóo suposaria un canvi de rumb del PP. Fins i tot a casa nostra. Però, no. El nou líder conservador és un poruc. No ha plantat cara als radicals i no exerceix com un cap de l’oposició independent. Són uns poders externs que decideixen i en el cas del CGPJ ell i Cuca Gamarra han fet de titelles d’aquests poders fàctics.
Quan arribà a Gènova afirmà que canviaria els insults per les propostes, que era un home de consens i diàleg i que tenia sentit d’estat. Tot això se n’ha anat en orris. Ha incomplert una obligació constitucional i això ben segur li passarà factura.
