Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Una de les imatges més antigues i lletges, ara, sortosament extinta, que la memòria encara serva, és la de les persones que mostraven el dol per un difunt en la roba, alguns d’ells feia anys traspassats. Si el temps de la postguerra era trist, veure el color negre pel carrer, associat a la por, encara ho dramatitzava més.

Quan era petit em desagradaven les dones que portaven dol i l’exhibien públicament perquè tothom observés la seva tristesa per l’enyorança del familiar perit; els homes es limitaven a ensenyar en un braç de l’americana o de la camisa una cinta negra cosida, un senyal exterior, que manifestava aflicció per l’absència d’un ésser estimat, per una pèrdua greu. Eren signes popularment obligats i la duració del dol podia variar depenent de les famílies, segons el seu grau de religiositat o prejudicis.

En algunes cultures el vidu o la vídua vesteix de negre la resta de la vida i renuncien al contacte social passant el temps recordant el marit o la dona que han perdut. Sortosament, la nostra societat no era tan severa i algunes vídues es tornaven a casar, amb homes també vidus i, sovint, la boda d’aquests era desaprovada socialment, per aquest motiu feien sonar els esquellots en senyal de protesta i els més dolguts i sorollosos eren els familiars de la dona expirada.

Tot i que les manifestacions externes de la dolença depenen de factors culturals, hi ha un seguit de fases habituals en el procés, des d’encarregar exèquies i misses per l’ànima del difunt amb esperança salvífica, fins a negar-se a participar en actes festius. Abans, en el nacionalcatolicisme, la gent complia les regles del dol imposades, però a la dècada dels setanta, més descreguda i laxa, moltes dones no respectaven el període de vestir de negre i els homes es van treure el llaç de les americanes. La societat esdevenia més tolerant i laica, i la pressió i la disciplina social, les aparences, deixaven de regir la conducta de molta gent.

L’expressió «fer dol» es refereix a les demostracions públiques sinceres o impostades com les de les ploraneres o ploramorts, llogades per la família perquè cridessin i ploressin durant el funeral i en les exèquies d’un difunt, per transmetre un missatge de dolor. L’origen d’aquest ofici femení es remunta als egipcis, als jueus, però el trobem en moltes civilitzacions i cultures literàries, per exemple són presents a La casa de Bernarda Alba de Federico García Lorca.

L’etimologia de dol és fosca, molt discutida, uns creuen que és un préstec del grec, d’un mot que significa engany, trampa, parany, però altres consideren que és manllevada del llatí i vol dir guerra, combat, el pas de dol al castellà «luto» és del tot confús i ningú es posa d’acord, encara que la hipòtesi més raonable en la llengua catalana és que dol vindria de dolor.

La meva relació amb el dol ja tempranament va ser complicada atès que intuïa puerilment que el dolor s’ha de viure sobretot en la intimitat. Aquest rebuig era motivat perquè jo era el nen dels enterraments, ja que els pares, sempre enfeinats, m’obligaven a assistir-hi i sobretot que em deixés veure perquè es tractava de clients de la botiga i si no ho eren, se’n farien. M’avergonyia molt anar a acompanyar en el sentiment, si bé deia als pares que havia saludat a la família i m’havia identificat, mai no ho feia, igual que em saltava algun sepeli i alguna espieta em delatava, llavors rebia de valent.

En el giravolt de la Galcerana, a la sortida del poble, s’acomiadava el seguici fúnebre. El cementiri quedava a uns set quilòmetres; una rosta carretera asfaltada sense cap arbre, que a l’estiu amb el sol africà era un calvari pel desert del Sàhara. En el giravolt un amic de la família resava un pare nostre i alguns reien quan s’equivocava i perdia l’oremus. El capellà i l’escolà no continuaven la caminada i altres se’n tornaven a llurs cases. S’acostumava a convidar en un bar a un got de vi i melindros i així es donava la cerimònia per acabada.

Una meva tia, la Maria, dona molt creient i complimentosa, anava a moltes cases el dia de la mort d’un ésser estimat a acompanyar-los en el sentiment i a voltes tornava horroritzada en comprovar que no se celebrava un dol, sinó una gran alegria. Va haver d’intervenir en un cas molt extravagant: va ser a la llar d’uns parents llunyans, quan l’esposa volia passar la nit amb el finat. Va impedir-ho recordant-li que feia més de vint anys que no dormien junts i que sempre havien estat a matadegolla.

Hem vist en el cinema americà que ells celebren el dol amb ritual diferent del nostre amb una festa concorreguda per amics i familiars on es convida a menjar i beure com si el mort fos viu i estigués present. El dol o la vida després de la mort han estat temes de pel·lícules; algunes d’una gran bellesa poètica com ho és la inspirada en el mite de Frankenstein La novia de Frankenstein (1935), interpretada per Boris Karloff i també destaco la millor pel·lícula de la Isabel Coixet Mi vida sin mí o Mar adentro de A. Amenábar i la d’Igmar Bergman El séptimo sello.

No sé si va ser la meva germana Marianna o en Xavier Rubert de Ventós, professor d’estètica, que m’explicaren que el color negre, com a símbol d’elegància masculina, es va posar de moda en el segle XVI en la cort del regnat de Felip II (1527-1598) i tot va ser pel fet que se li morien les reines amb les quals s’havia desposat: M. Manuela de Portugal (dos anys de matrimoni), Maria I d’Anglaterra (4 anys), Isabel de Valois (9 anys), Anna d’Àustria, la seva neboda (10 anys); es moriren, també, en vida del monarca dues amants de les quals es té constància, Isabel Osorio i Eufrasia de Guzmán amb les que va tenir fills. Com que sempre vestien de dol, les corts europees van copiar-ho pensant que era una nova moda. I el negre en vestir masculí encara perdura en el frac i l’esmòquing.

El refranyer està curull de frases dedicades al dol, algunes poden resultar-nos fins i tot misògines com «Dol de dona morta, només dura hasta la porta»; també interessades: «Dol per oncle o tia, una nit i un dia; i si no et deixa res, un dia només». Altres aconsellen a agafar-se seriosament la mort: «No et burlis de mon dol, que quan el meu serà vell, el teu serà nou»; «Cada u plora son dol a la llum del seu cresol»: vol dir que tothom té tribulacions i penes, encara que no les manifesti; «Es dol no treu ànimes»: s’empra per justificar la suspensió del dol, la promptitud amb què es deixa de portar vestit negre per un difunt.

Tanmateix, «No hi ha dol sense consol».

Compartir l'article

stats