El pitjor del cas de Joana Masdeu, la suposada periodista que va resultar ser un compte fals de Twitter per defensar el diputat Francesc de Dalmases, és que no es tracta d’un fet aïllat. És l’exemple visible, perquè aquest cop els han enxampat, d’una pràctica que es porta a terme des que existeixen xarxes socials. Consisteix, fonamentalment, a divulgar interessos de part (i no només de partits) amb un personatge de ficció destinat a condicionar l’opinió aliena. Abans era més obvi, ja que aquesta figura es reduïa al trol dedicat a replicar una idea amb la seva antítesi, però com que els usuaris han perdut innocència ara s’han adoptat uns mètodes més sofisticats. També és veritat que el cas Masdeu és el resultat d’una prepotència considerable: pensar-se que la comunitat periodística no detectaria la farsa és, com a mínim, agosarat. Però, dèiem, aquesta és una guerra que en política fa temps que dura i que acaba fent forat (una opinió categòrica sempre genera més «likes» que una que apel·li al debat), però aquí el tema és que n’hi ha a molts altres fronts. En el de la cultura, per exemple, hi ha comptes que s’han fet un nom recomanant sèries i pel·lícules amb una efervescència admirable. Quan pares atenció al que promulga, i et fixes en els criteris que utilitza, acabes adonant-te que no té res de desinteressat, perquè els números demostren que el 90 per cent de les recomanacions pertanyen a una mateixa plataforma. Per tant, no cal ser un malpensat per saber de qui cobra el suposat prescriptor. Passa amb la política, amb la cultura i amb qualsevol tema de conversa que tensa els punt de vista. Gent que apareix del no res i pontifica amb alegria de qualsevol cosa, mentre les persones que van amb el seu nom (real) per davant s’aboquen a decidir entre una opinió i la contrària. No descobrirem ara que Twitter es nodreix de la falta de grisos, però que la balança es vulgui decantar creant éssers virtuals que tenen objectius ideològics al darrere és la constatació que en termes de virtualitat estem encara pitjor del que ens pensàvem. Al final, plana en tot això una sèrie de preguntes molt pertorbadores. Tan manipulables i imbècils els semblem com per creure que ens empassarem el gripau? De debò que es pensaven que ningú comprovaria si la tal Masdeu estava acreditada com a periodista parlamentària? Qui va ser el crac que va dir «tinc una idea collonuda»? Sigui com sigui, Twitter no és la vida real, però no hi ha dubte que l’ha empastifat molt.
