Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Salvador Sostres

Dues minyones i un destí

Joan Vall i Clara i José Antich. El propietari d’El Punt Avui i el propietari d’El Nacional. Tots dos, les minyones líriques de Puigdemont. L’un, de Girona. L’altre de la Seu d’Urgell. Ara Esquerra torna a controlar Difusió i tothom sap que les subvencions en aquest país són polítiques i per tant ara El Punt Avui i El Nacional pateixen, i el diari Ara torna a ser el gran beneficiat. Cal dir que entenc més que ERC no faci el préssec patrocinant les majorets del fugit que no pas aquesta inclinació per un diari com l’Ara, que no serveix per a res i a ningú no li importa. Però bé, amb el temps i molta paciència, i molta incomprensió i enfadant-me fins i tot amb amics meus, he entès que la relació d’Esquerra amb els mitjans s’endinsa en l’obscur món de les parafílies i que jo no hi puc fer res.

El que crida l’atenció és la molt diferent reacció que han tingut Vall i Clara i l’Antich. Vall i Clara va escrivint llastimosos –en el sentit que fan tota la llàstima que l’autor pretén– sobre com ERC no li dóna la ració de sopa que li servien els convergents. Són articles profundament humiliants per a qui els escriu, perquè ell mateix revela de què viu i com funciona el seu negoci. Són els articles d’algú que està tan avesat a viure en la indignitat que ja ni la nota, i presenta el que és un atracament i un escàndol com si fos normal, i encara volent-ne més.

L’Antich, el mig amic de la cançó del Peret, és molt més llest i no diu res, però el seu digital ha començat a girar en favor de dues idees: la primera, la sociovergència, i la segona, germana de la primera, la presentació i l’assumpció de Salvador Illa i Roca com a proper president de la Generalitat. La setmana passada, publicava una entrevista a Joan Canadell on deia que si el PSC presentés una moció de censura destinada a la convocatòria electoral, Junts hauria de votar-la. L’endemà, o l’altre, una entrevista presidencial a Illa preparava els lectors d’El Nacional per a la nova normalitat. A l’Antich se li poden discutir moltes coses, i jo que sóc el seu biògraf en cap, com els lectors del Diari de Girona han pogut comprovar al llarg de tots aquest anys, n’hi he discutit moltes perquè les fa de l’alçada d’un campanar. Però no se li pot negar que té instint, que està al cas, que és el primer ratolí que ensuma els naufragis, el primer que fuig i el que millor se sap ressituar. Mentre el pobre Vall i Clara s’arrossega escrivint articles de pam i pipa, l’Antich ja prepara el raspall per ser el primer a cobrar del nou poder que vindrà.

Cal dir que no s’haurà d’esforçar gaire, perquè ha pogut practicar a la Diputació de Barcelona, on fa anys que la sociovergència funciona a tota màquina i ell és un dels principals beneficiaris de la part de la sopa que li correspon repartir a Junts. És veritat que ha tingut un daltabaix important amb la desaparició del seu íntim amic Jaume Giró del Govern, però totes les famílies de Junts s’han posat d’acord a extirpar «el càncer Borràs» i l’exconseller ha tingut un cert protagonisme a l’ombra en la caiguda –mitja caiguda– de Francesc de Dalmases. Giró, conscient d’haver perdut la batalla contra Puigdemont per no sortir del Govern, ara està fent-li la feina bruta a l’expresident, netejant el partit per dins. En la caiguda en desgràcia de Dalmases i Borràs, Giró ha maniobrat per darrere per assegurar-se que el cas tenia als mitjans de comunicació catalans la màxima rellevància. Puigdemont, conscient de l’ambició il·limitada de Giró, li ha promès que si es posa a les seves ordres i continua en aquesta línia, el convertirà en el proper candidat a la Generalitat del partit. Al cap de l’expresident no hi ha en absolut la idea de complir la seva promesa, perquè considera Giró un ambiciós sense escrúpols, però s’aprofitarà de la seva experiència a destruir els altres amb les seves males arts amb els periodistes, per a anar buscant mentrestant un candidat en qui confiï.

El problema d’aquestes jugades de pissarrí és que al final sempre hi ha un fil que se t’escapa. Giró és poc intel·ligent, però molt esforçat, i pot trobar una esquerda. Trias, que oficialment encara no ha decidit si es presentarà a Barcelona però en té moltes ganes, no el vol a la seva candidatura perquè considera que seu passat l’allunya del barceloní normal que ja prou que li costa votar a un candidat que viu al Turó Parc. Trias s’estima més el doctor Argimon, una de les persones per qui més menyspreu sento, però no sé si el doctor té algun interès a tornar a la política.

Vall i Clara plora. Antich es preapara. Una cosa és certa: el sobiranisme tindrà un fort vot de càstig –o millor dit, no-vot de càstig– en forma d’abstenció. Carles Castro explicava fa poc a La Vanguardia que l’independentisme és «només» a 200.000 vots de no sumar. Jo també penso que Joan Canadell és un ximple, però que el que va dir a l’entrevista a El Nacional és el que acabaria passant si el PSC fes el pas de presentar la moció. En les subsegüents eleccions, una més que probable victòria de Salvador Illa impulsaria el PSC de cara a les municipals, sobretot a Barcelona, i de rebot, potser Pedro Sánchez podria beneficiar-se del cicle positiu. Hi ha per tant arguments d’interès socialista per considerar detingudament aquest moviment. Que Illa fos president, probablement amb el suport de Junts (explícit o fent-se els distrets) donaria el relat al PSOE que ha derrotat el procés amb la democràcia. Mas, en el record, quedaria com un pobre home en aquells cartells que deia «la voluntat d’un poble».

Més a DdG+

Compartir l'article

stats