Recordo les tristes Fires del 1939, just acabada la guerra que va dividir en dos el nostre estimat país. I per dos motius. El primer i més personal, soc nat del dia 6 de novembre, llavors el darrer dia de les festes gironines. I encara, una data més eloqüent, vaig venir a aquesta vall de llàgrimes en ple espetec dels focs artificials. Per això, estimat lector, no ha de trobar res estrany que per espai de més de quaranta anys, sobre les taules, hagi encarnat, en més o menys fortuna, el paper infernal de Llucifer, primer al recordat col·legi la Salle i després al Teatre Municipal.
Aquell any, les parades es van instal·lar a la Rambla, a dins i fora dels arcs que l’embolcallen. I totes les parades, amb llum de carbur! No cal dir que en fer-se fosc la Rambla, llavors del Generalísimo, presentava un aspecte fantasmagòric, donada la poca potència lumínica del carbur. I les atraccions a la plaça de Sant Agustí... Allà, per primera vegada, vaig pujar als «cavallitos» a ral la pujada! Amb sis anys, fent voltes a la plaça, em vaig sentir l’amo del món. Santa innocència!
Poc després, les atraccions van anar a parar a l’avinguda de Jaume I, mentre que les parades, majoritàriament, a l’Avinguda Ramon Folch, davant per davant de la central lletera i el parc de bombers, avui Palau de Justícia.
A començament de les Fires, a Girona, feia un fred que et gelava els ossos. Era temps d’estrenar l’abric, la bufanda i també els guants. Les queixes dels veïns no van trigar a arribar al Sr. alcalde i aquest, el Sr. Franquet, va ordenar la seva ubicació a la Devesa i aquí segueixen. La populosa avinguda de Jaume I va quedar alliberada de la fressa dels altaveus i va retornar a la pau i la quietud, que cobejaven els seus veïns. El lector em disculparà si surto de les Fires i porto a aquest espai la dita que en aquell temps circulava per Girona, a compte del cognom del Sr. alcalde: A Madrid tenen un Franco i a Girona un Franquet!
Els municipis de Portbou i Cervera de la Marenda, a la frontera entre l’Estat espanyol i l’Estat francès, haurien de col·laborar molt més en aspectes de turisme transfronterer, de memòria històrica i de millora de les interconnexions ferroviàries Portbou/ Cervera. Portbou i Cervera de la Marenda estan condemnats a entendre’s i col·laborar molt més estretament en qüestions econòmiques i socials que amenacen ambdós municipis.
Aquests dos pobles tocats per la tramuntana haurien de tenir un full de ruta comú per tal de promocionar-se conjuntament. Portbou i Cervera han patit i encara pateixen crisis estructurals importants, però el ferrocarril, vinculat al turisme i la mobilitat sostenible, continua essent la sortida, més lògica i segura, per tal de fer front al pessimisme i la davallada econòmica i social. Portbou i Cervera han d’arribar a acords, no només ferroviaris, sinó també territorials, socials i lingüístics que els permetin tornar a gaudir d’una situació molt millor que l’actual. I el punt bàsic comú és el ferrocarril vinculat a un turisme sostenible i modern.
La guerra a Ucraïna està sent devastadora. No només per al país envaït, també per a Rússia. Més de 45.000 soldats russos han perdut la vida des que va començar el conflicte. No són comparables les pèrdues de vides humanes amb els danys al medi ambient. Però tampoc aquests danys no es poden oblidar. El sabotatge recent als gasoductes Nord Stream 1 i 2 pot estar provocant la fuita més gran de metà de la història.
Tradicionalment, associem el canvi climàtic a les emissions de diòxid de carboni, però les emissions de metà també són rellevants. El metà actua de manera diferent. Quan és emès només roman a l’atmosfera durant nou anys, però el seu potencial en l’escalfament global és gairebé cent vegades més gran que el del C02.
