Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Josep López de Lerma

Tenir la gràcia al cul i el cul de vacances

Això, exactament això, és el que li passa a Pedro Sánchez quan fa cas als d’ERC en la seva demanda d’aturar la Justícia en tot allò que fa referència als actes delictius que es varen produir a Catalunya al voltant de la independència dels vuit minuts. Li han venut des de Barcelona estant que s’ha de desjudicialitzar el conflicte però sense dir-nos als catalans en què consisteix això. Per al fiscal gironí José Joaquín Pérez de Gregorio, expressat en Sala i atribuint-lo a una mena d’acudit o bola, equival a què el judici celebrat a la seu del TSJC entorn a la presumpta desobediència al Tribunal Constitucional per part de la Mesa del Parlament que presidí l’avui conseller Roger Torrent, «forma part d’una tanda de procediments judicials que s’han portat a la taula de negociació (...) en la que es pretén l’arxivament de les causes penals pel procés», segons que informà l’agència EFE.

Però, tanmateix, la nota divulgada pel Govern d’Espanya i el Govern de la Generalitat de Catalunya sobre la reunió mantinguda el dia 27 de juliol d’aquest any diu que «s’han compromès a avançar en el diàleg i la negociació superant i posant fi a la dinàmica i els efectes de la judicialització dels últims anys, que han contribuït a aguditzar el conflicte polític, ha afectat a les relacions polítiques i institucionals i ha polaritzat les posicions polítiques i socials» endemés d’un llarg etcètera bifocal que no ajuda a entendre què dimonis varen acordar. Tant es pot llegir que els seus efectes són de futur com de passat. En conseqüència, l’única cosa que està clara és la confusió i ja se sap que quan no tenim res clar, de l’únic que podem estar segurs és de què no estem segurs de res. Aquest és el meu estat d’ànim respecte de la desjudicialització, paraulota que em porta a situar-me més a prop del fiscal esmentat que no pas del bullici diccionarial de la nota lliurada als mitjans. Parlar per confondre, escriure per a la impropietat, són obsessions comunes de La Moncloa i de Palau.

Ni els uns ni els altres, sinó que plegats com si de llençols es tractessin, volen res de material per a Catalunya. Les inversions estatals en infraestructures van com el tren de Madrid a Badajoz. És a dir, tardanes i malament. De nous traspassos, cap ni un, i ens hauríem de remuntar al temps del conseller Joaquim Nadal, membre aleshores del govern que encapçalà el president José Montilla, per trobar l’últim: el de Rodalies. Una transferència consistent en una simple retolació exterior que porta de bòlit a més d’un milió de catalans. Des de llavors, aixeta tancada, equivalent, en llenguatge pujolià, a «la bàltica s’ha glaçat», i ben res no podem pescar. En això de què la taula de negociació és una vulgar manera de passar el temps, tenen la raó els juntaires d’en Carles Puigdemont per més que els d’ERC gesticulin fent-se els ofesos, però amb galtes i sense dents van a Madrid a prendre cafè a la casa de qui mana de veritat, en Pedro, com li diuen, posant l’accent en l’afecte que li tenen tot i saber que és un aforisme de notari.

Algú creu, doncs, que els republicans van a La Moncloa a parlar (i a aconseguir) transferències materials cap a Catalunya o a posar les bases d’un millor i més just finançament de la Generalitat? Només s’ho pot creure un pàmpol qualsevol. Ara, pel que llegeixo, va de canviar el codi penal en matèria de sedició amb doble efectivitat. És a dir, pels que foren condemnats per aquest delicte i pels que poden ésser-ho en un futur més o menys proper. Van a salvar el seus i de passada als autoanomenats «exiliats» que, com l’altre dia va deixar clar en Sergi Pàmies, res no tenen a veure amb els milers d’espanyols que varen prendre el camí de l’exili a les acaballes de la Guerra Civil o abans. En Pàmies sap de què va, doncs ell va néixer a l’exili forçat que els seus pares van patir sense disposar del palauet del pillastre de Waterloo. És per això, per sentir-se novament enganyat per en Pedro Sánchez, que l’Alberto Núñez Feijóo ha aturat el quasi acord assolit amb els socialistes per a la renovació del Consell General del Poder Judicial i el mateix Tribunal Constitucional. Com que no tinc insomni, sinó que tinc connexió a internet, em sembla bé engegar a fer punyetes a l’inquilí de la presidència del Govern. Ningú no pot servir dos senyors, perquè si estima l’un, avorrirà l’altre, i si fa cas de l’un, no en farà de l’altre, es llegeix providencialment a l’evangeli segons sant Mateu, com tampoc es pot servir alhora a Déu i al diner. Si en Sánchez vol acontentar a ERC per salvar-se d’una plantofada electoral, que no vulgui al mateix temps pactar amb qui és la seva alternativa i el pot foragitar del palau de La Moncloa. Va quedant clar que no té les arts dissuasives d’en Felipe González i que veure-se-li el llautó, se li veu.

Per això ha saltat del llit el marquès de Waterloo. En Puigdemont s’ha apartat del camí emprés pel PSOE i ERC a la recerca d’un perdonavides a tot a cent. Qui es considera president legítim de la Generalitat de Catalunya i, per tant, il·legítim el president Pere Aragonès, no vol que el salvi de la presó el delegat d’en Junqueras. L’entenc. El herois de l’antiga Grècia morien dempeus. I ell es creu un d’ells i no pretén ara canviar la història tot i que per l’octubre de 2017 ho va intentar. Qui va dir que el procés havia mort si ningú no ha demanat perdó per haver-lo empès?

Compartir l'article

stats