Diari de Girona

Diari de Girona

Joan Vila

La fi del desordre i de la inflació

En un món tan convuls com el que vivim, estem assistint a un canvi en la balança de l’economia. Si l’economia i la política tot just ara comencen a prendre mesures serioses per frenar la inflació, el món ja està girant i podem preveure que les mesures que s’adopten potser hauran d’anar en direcció contrària. Així és aquest món en què vivim.

Torno a explicar les raons per les quals vam arribar a una inflació que no vèiem des de 1980. El 2014 van caure al món les importacions de gas, fet que va frenar les inversions en nous jaciments i infraestructures logístiques (a excepció de les de Rússia). El 2018 els bancs centrals van començar a frenar les economies veient que hi havia massa bombolles, de forma que a finals de 2019 ja s’estaven frenant. I així va arribar la pandèmia, amb l’aturada de les economies, fet que va fer entrar en pànic als bancs centrals, que van decidir doblar la quantitat de diners que posaven al sistema econòmic. Durant el 2019, les centrals de carbó van anar tancant per passar-se a gas.

Quan l’economia mundial va engegar, s’adonà que el trànsit de vaixells de contenidors era asimètric, sense l’ordre que hi havia prèviament, fent que fos molt difícil el transport marítim. Això va fer encarir els preus dels contenidors des d’uns 1.500 fins a 14.000 dòlars en el transport entre la Xina i el Mediterrani. Amb aquests costos, més la incertesa sobre el temps per arribar els productes, la globalització va quedar completament frenada.

La demanda de productes, fruit de l’excés de diners introduït pels bancs centrals i per la nova situació de les persones que volien recuperar la normalitat, va pujar fins a nivells no previstos, fet que no va permetre satisfer la demanda amb la producció local: la producció havia estat fortament deslocalitzada a Àsia i ara no tenia prou capacitat per produir el que es demanava.

Pel que fa al gas, després de la pandèmia també es va observar que no n’hi havia prou per satisfer el canvi de carbó a gas, fet que va encarir el preu des de 20 fins a 80 €/MWh, amb pics de 180 el desembre de 2021. I amb això (o per culpa d’això) va arribar la guerra d’Ucraïna, que creà un pic de gas al mes de març de 2022 de 220 €/MWh i un altre de pànic, per saber si hi hauria prou gas a l’hivern, de 339 €/MWh l’agost de 2022. A partir d’aquí ha tornat la calma i el preu se situa ara a prop de 80 €/MWh.

Tot això ha creat una inflació del 10% a Europa i a Estats Units, fent que els bancs centrals hagin d’apujar els tipus d’interès per treure diners del sistema i fer abaixar la demanda, provocant que avui ja es noti la baixada i que les fàbriques europees estiguin plantejant retallades de producció.

Una vegada normalitzat el desordre, que s’ha restablert el trànsit marítim amb un preu que està avui a 4.900 dòlars, els productes asiàtics comencen a entrar en l’espai europeu, sobretot perquè els seus costos energètics són molt millors. Ara veurem com s’importa de forma important acer, productes químics, plàstic, paper i cotxes, molts cotxes elèctrics. Es ven un cotxe elèctric fabricat a la Xina, el MG4, a un preu de prop de 20.000 euros, front un Volkswagen ID3 que val 10.000 euros més.

Aquesta setmana he tingut la visita d’un tècnic alemany i li vaig dir que bona part de la culpa del que passa és seva, perquè Alemanya necessita Rússia per obtenir un preu baix en gas, necessita Estats Units per garantir la seva seguretat i necessita la Xina per poder exportar la seva producció. En aquests moments el canceller Olaf Scholz és a la Xina per veure si pot recompondre la situació, però fa tard. Alemanya depèn en excés de la seva exportació, del gas rus i de les armes americanes. Ha d’aprendre a no dependre d’ells i això ens faria bé a la resta d’Europa. Si aquí fem el camí de transició energètica, encarint els productes fabricats, no es pot permetre que el que es fabriqui amb carbó i altres combustibles fòssils fora de les fronteres de la UE no tingui una taxa de carboni a l’entrada, cal protegir el que es fabrica aquí de forma diferent. Qui ha frenat la seva incorporació des de fa anys? Alemanya, per no molestar la Xina tot i la insistència de França.

La situació pels mesos vinents serà l’entrada massiva de productes de fora la UE que provocarà una caiguda dels preus dels productes industrials, que alhora portarà al tancament de moltes fàbriques i a un augment de l’atur. Mentre això passarà, aquí els interessos encara aniran amunt, fent impossible que moltes famílies puguin pagar les hipoteques. Com a conseqüència, el preu del gas tornarà a caure, ves a saber fins a quins nivells, potser per sota del senyal mínim que es necessita per justificar les inversions renovables. Si això passa, ja haurem perdut bona quantitat d’indústria, part del camí fet en la transició energètica, i Europa s’haurà posat en un embolic que li serà molt difícil sortir-ne.

Trobem a faltar lideratge intel·lectual arreu, a Catalunya, a Espanya i a Europa, algú que vagi explicant com va el món, a quin objectiu hem d’arribar i com ho farem. No es pot continuar avançant com un pollastre al qual li han tallat el cap, d’aquí cap allà sense cap orientació ferma. Però, per fer això, possiblement falta un debat profund a la societat, que expliqui que aquest model no es pot mantenir, que es poden fer les coses de forma diferent, que la tecnologia ens permetrà fer-ho, però que tot això demana un canvi en les maneres de fer personals. Un debat on hi hagi filòsofs, escriptors, físics, enginyers, artistes, banquers, mestres, mecànics, electricistes i administratius. Sense debat públic els polítics són com aquells pollastres sense cap, no saben on van, i això és fatal.

Aquests dies sento reclamar nous polítics amb mirada diferent. Jo els dic que hauran de ser els joves que encara no manen, però, per fer-ho possible, caldrà crear el debat i posar el caldo de cultiu que trenqui la por a entrar en una política que ara és mediocre i de barri. Espero que sigui així, perquè el populisme de l’extrema dreta està amatent, esperant la seva oportunitat.

Compartir l'article

stats