Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Jordi Bosch

Mr. Tutankamon

Passejada pel Museu Egipci de Barcelona quan arribem al centenari del descobriment de la tomba del misteriós faraó per part de Howard Carter

Divendres passat, 4 de novembre, quan l’actualitat acabava de quedar eclipsada pel sobtat anunci de la retirada del futbolista Gerard Piqué, es complien cent anys del descobriment de la tomba del faraó egipci Tutankamon per Howard Carter, sota el mecenatge de Lord Carnarvon. Se n’ha parlat abastament aquests dies als mitjans de comunicació. Fins i tot el canal National Geographic, un dels hereus de la societat geogràfica londinenca que fou la receptora de les notícies que anaven arribant respecte del descobriment, hi ha dedicat íntegrament la seva programació durant 24 hores. Llibres, pel·lícules, sèries, documentals exposicions, muntatges, etc.

Reconec que sóc dels que, a poc a poc, he estat sotmès primer a la curiositat i després a certa fascinació per aquest món, protagonitzat per una civilització antiga eclipsada i desapareguda, envoltada de misteri. Evidentment, també per la mateixa activitat arqueològica convertida en un gènere d’aventures per a Hollywood, ja que les mòmies donen molt de joc. Una mitificació a la qual va contribuir la manera en què es va produir el descobriment de la tomba per part de Carter, la llegenda de les malediccions que malgrat ser falsa encara circula, sense oblidar la integració literària de les visites a Egipte que es va denominar Grand Tour. Fou quan, a partir del segle XIX, els viatgers il·lustrats o romàntics del nord d’Europa, especialment de Gran Bretanya, es traslladaven a Grècia, Itàlia o Egipte a la recerca de les nostres arrels (i sovint també una mica de sarau enfront del puritanisme de casa seva).

Aquests dies no he trobat millor manera de celebrar l’esdeveniment que visitar novament el Museu Egipci de Barcelona. És un museu privat obert a partir del mecenatge de l’hoteler Jordi Clos, que de petit començà a interessar-se per l’antic món egipci i encetà aviat una afició al col·leccionisme, origen del museu, i que ha impulsat excavacions a Egipte. Fa uns anys, arran que inaugurés una exposició a un dels seus hotels, l’Urban de Madrid, el periodista palamosí Albert Arbós, que havia organitzat l’esdeveniment, va fer possible que el conegués i acabéssim sopant. He llegit els seus llibres i em sembla que la seva trajectòria com a empresari, col·leccionista i egiptòleg és per treure’s el barret; millor diríem el salacot d’explorador.

El centenari està present al Museu amb una exposició temporal amb molta informació. És ben curiós, però aquest era un faraó menor, del que se’n sabia poc, que va morir molt jove, i ara mateix és una icona moderna total, un símbol de què representa el passat desconegut. Evidentment, el fet que fos pràcticament l’únic enterrament reial que s’ha trobat intacte, evitant al llarg dels segles els saquejadors de tombes, la riquesa del seu contingut, el fet de poder conèixer i documentar amb un nivell científic l’enterrament i les restes del faraó, l’han fet únic. I ha donat una gran idea de com era aquesta civilització perduda. Quan l’any 1300 a. de C., aproximadament, era enterrat Tutankamon, el desenvolupament de la societat egípcia era el més important de la terra. En molts sentits, des del mèdic fins a l’arquitectura. Mentrestant, a les nostres contrades, només hi havia quatre indígenes despullats que pujaven i baixaven dels arbres per evitar els animals salvatges mentre buscaven alguna cosa per menjar.

Ja fa anys vaig anar a Egipte, però no vaig voltar massa lluny del Caire, i evidentment vaig quedar bocabadat davant les piràmides de Giza i la veïna esfinx. Sembla que aviat obrirà a prop el nou museu egipci, que s’anuncia espectacular. I em quedarà pendent anar Nil amunt, a la recerca de l’antic imperi i de Tutankamon. Al llarg dels anys he visitat les exposicions que he pogut i m’han fet créixer l’interès. Fins i tot algunes que, malgrat ser muntatges i, per tant, còpies de la tomba, dels continguts, dels sarcòfags, de la mòmia, de tot, vaja, estaven molt ben fetes i tenien un gran èxit.

Però el que fou realment espectacular, aprofitant el trànsit del vell museu al nou, fou veure a París, en una de les poques sortides autoritzades dels objectes originals, algunes de les troballes de Howard Carter, inclòs el sarcòfag, la màscara de Tutankamon o les estàtues dels guerrers nubis. Mentre visitava aquesta exposició, la megafonia va anunciar que en aquell mateix moment, un quart de dues de la tarda el 25 de juliol de 2019, París havia assolit la seva màxima temperatura històrica, trencant l’anterior que datava de 1947. En aquell moment un senyor de Palafrugell que era pels voltants amb una guia Baebeker’s d’Egipte a la mà, editada el 1914 i que havia estat de Howard Carter, em va dir: «Escolta, això de la temperatura és un senyal de Tutankamon, Egipte ens espera».

Compartir l'article

stats