Diari de Girona

Diari de Girona

Ramon Llorente Varela

La mentida en els tribunals

Mentir és enganyar, és no dir la veritat, és, en definitiva, dir o afirmar conscientment i de manera voluntària coses contràries a la veritat. Però estem en un món i una societat en la qual el relativisme moral arriba a extrems sorprenents, posant en qüestió fins i tot la definició de veritat, com si ja no hi poguessin haver models i principis, a imitar i practicar, en bé d’unes relacions socials harmonioses i justes. Certament que sovint trobem personatges que, al marge de la realitat objectiva, pensen que la veritat no existeix i que depèn del que cadascú opina o creu, sense més norma que el seu ego i la seva voluntat, o els interessos del seu grup o capelleta. Greu error, que no pot ser compartit ni justificat per cap persona assenyada i de bon cor. La realitat es pot tergiversar, amb interpretacions interessades i mesquines, però no deixarà de ser la realitat.

Val a dir, amb relació al títol d’aquest article, que un dels àmbits on més mentides es diuen, sense que els que les diuen es posin vermells o s’avergonyissin, solen ser els tribunals. I com tots sabem, els jutges i tribunals tenen confiada la sagrada missió, teòrica, d’impartir justícia, tot aplicant les lleis. Però perquè es pugui fer justícia, cal conèixer la veritat, i són molts els obstacles que solen interposar en el llarg camí fins a dictar-se una sentència. I els testimonis i els professionals del dret que els preparen tenen molta culpa quan es priva al jutge de la possibilitat de saber la veritat, ocultant-la intencionadament per tal d’obtenir un benefici immerescut. Malauradament, la gent sol conformar-se fàcilment, i s’admet com a normal que es menteixi en els tribunals, prometent i jurant en fals. Masses professionals del dret, inclosa la judicatura, venen a considerar les vistes davant els tribunals com obres de teatre, on el que sap dissimular més o disposar de mitjans més convincents, encara que sigui desfigurant o ocultant la veritable realitat, sol «triomfar», en perjudici de la veritat i la justícia.

El coneixement sense ètica ni moral és molt perillós, i socialment absolutament reprovable. Vivim en societat, i no és bo pensar que una cosa és la trajectòria professional i una altra la de la vida privada i particular. El que es defensa i es practica davant d’un tribunal de justícia s’hauria de poder defensar i practicar entre les persones que coneixem i estimem, en la família, en el barri, en el poble. No poder fer-ho, posa de relleu que la hipocresia regna en molts àmbits professionals, davant la indiferència de quasi tothom, i que la justícia és la gran perdedora. Potser caldria que els tribunals comencessin a aplicar, amb rigorositat i exemplaritat, l’exigència de donar compliment fidel al deure de dir veritat a tots els testimonis i perits. Sense això, es foragita la justícia dels tribunals. En els jutjats es menteix, però sembla una veritat tabú, perquè afecta la credibilitat del sistema. Cal ser valents i honestos i posar al descobert els que menteixen o indueixen a la mentida. Quan està en joc el patrimoni i l’honor o dignitat de persones s’ha de perseguir la mentida i la hipocresia, amb la màxima sensibilitat, però amb la màxima contundència.

Compartir l'article

stats