Fa anys que escric per Fires i Tots Sants. Tinc molts titulars per recordar, però estem en un món tan diferent que tindríem tant per explicar, enguany, enlloc d’anar avançada, aniré tardana. Ara, passat Fires, torna la normalitat, no per massa temps, ja ens anuncien el Nadal.

Aquest octubre, o sigui aquestes fires, he estat d’aniversari, un aniversari nostàlgic però alhora també ple de goig i felicitat. El nostre mes sempre ha estat l’octubre, el 3 es van casar i el dia 9 del 1939 varen obrir, acabada la guerra, i és el que vàrem escollir nosaltres quan vàrem haver de tancar per salut, el 9 d’octubre del 2002, el mateix dia que ells varen obrir.

Va ser un dia de tempesta terrible, l’única cosa que vàrem poder fer, després de tot el dia obsequiar la gent i tenir clients esperant el moment, va ser abaixar la persiana amb paraigües i unes veus que deien «no volem que tanquin», entre elles la del ja ex-alcalde de Girona, senyor Nadal, perquè havia deixat l’alcaldia al començar l’any però res va impedir el tancament.

En els actes que s’havien fet dies abans, el comiat del local dels Amics dels Gegants de Girona, tot havia anat bé, però la cloenda tan maca es va haver de traslladar a la setmana següent, cantada d’havaneres, parlaments i una pel·lícula passada amb pantalla gegant al carrer amb els 63 anys d’història, inundacions, presentacions, catifes, gegants, manaies i més... La sort no ens va acompanyar, en Raimon va ingressar a l’hospital i es va haver de suspendre altre cop.

Fa dies la gent em truca. Veuen coses que els recorden la granja. Dic que fa 20 anys que vàrem tancar i me diuen que no pot ser, i tant! He rebut fotos de clientes que aquells dies portaren els seus nets, uns acabats de néixer, els altres amb un any o dos de vida, i em diuen ja té 22 anys. Com passen els anys, el 1989 celebràvem el 50è aniversari de l’obertura i ara podríem celebrar el 20è aniversari del tancament, ja veieu, el temps passa volant.

Penso que seria injust, ara que se celebra tot, que no recordés aquest tancament. Ho dec als que ho varen fer possible acabada una guerra. Amb aquell tancament es va tancar una part de la història de la nostra ciutat i si oblidem la història és com si perdéssim els nostres orígens, qui perd els orígens per la identitat.

Estic escrivint aquest article com aquell que fa una crònica de fires. Escolto coets. No parlaré de les fires que avui s’acaben, els nostres mitjans, premsa, ràdio, televisió, fan una feina increïble i els mòbils van a cent. Veus fins i tot el que no voldries. No vull ser negativa, però posaré dos fets: veure la nostra plaça del Vi amb una gran orquestra plena de gent de totes les edats ballant la sardana, la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan, i el balcó de l’Ajuntament tot tancat. Quin greu... L’altre les escales de la Catedral, ara ja és com un plató de teatre, no m’hi oposo, val per a tot, però un acte s’ha vist desplaçat. Si han estat unes fires plenes d’actes, tothom no podia ser a tot arreu.

Dins d’aquest article de fires hi entra Tots Sants, un record especial per a totes les persones que ens han deixat al llarg d’aquest any i els que fa temps ens han precedit.

Amb un agraïment a tots els serveis sanitaris, Hospitals, Clíniques, Caps, Urgències, Teleassistència, Diputació, Bombers, Mossos, Policies, Guàrdia Civil i qualsevol persona o Cos o voluntaris que estan vetllant per la nostra salut en uns moments tan complicats de la vida.

Gràcies a tots.

(*) Filla dels fundadors de la desapareguda Granja Mora de Girona